Beatles

Javi Oltra

Guitarras, gritos, llantos, bailes, melenas al aire y disfrute de la música. Años 60, época hippie, amor por el amor, la paz, la convivencia. Entre medio, música lenta, siempre amorosa, para bailes de pareja en los que podía escaparse la mano de vez en cuando (salvo en América donde triunfaba el rey del rock). ¿Cómo es posible que cuatro melenudos desconocidos por todos, ingleses, que tocaban rock&roll en un garito, cuando todo el mundo bailaba los ritmos mencionados, pudiera producir una de las mayores revoluciones musicales de la historia? Pues así fue. Estos cuatro melenudos que comenzaron en un antro llamado The Cavern y llenaban el aire de nueva música basada en ritmos más rápidos y en letras que llegaban al corazón son los Beatles. Pero su historia está llena de fortunas y adversidades, de amistades y, por el contrario, peleas y enfados; llena de éxitos musicales, de dinero, de millones de fans repartidos por todo el mundo, pero a su vez de problemas con las drogas. Pero lo que importa de ellos es su música. ¿Quién no conoce la famosa canción Obladi-oblada, o Yellow Submarine, o la preciosa Yesterday? ¿Quién no ha cantado alguna vez a una chica o chico la de All my loving? Los Beatles dejaron huella allá por donde pasaron y, aunque no duraran más que ocho años, los rasgos y la influencia de su música han perdurado y perdurarán siempre en la música moderna.

El pasado mes de Abril se cumplieron los 30 años de su separación, con suertes adversas para cada uno de ellos. Como todos saben, John Lennon fue asesinado en 1980; al pequeño, aunque enorme en talento, George Harrison lo agredieron escasos meses atrás; y Paul McCartney mantiene relaciones con una exmodelo a la cual amputaron media pierna. Pero fue hace tres décadas cuando la gente gritaba y se aglomeraba allá donde hacían los conciertos los de Liverpool y lloraba sentada en los asientos del Shea Stadium al verlos tocar a menudo. Su música variaba de estilo: desde música lenta y llena de sentimiento, hasta música derivada de la cultura hindú. Pero era en el rock donde el cuarteto ponía máximo interés y con el cual se identificaba; tanto es así que, al principio, les daba vergüenza tocar y cantar Yesterday en público. Pero nada es eterno y cuando la gente más los aclamaba, llegó en 1970 el fin de los que dieron un giro de 180 grados al estilo musical. Unos se lo atribuyen a la esposa de Lennon, Yoko Ono, y otros a que después de nueve años juntos (1961-1970) se cansaron unos de otros. Sea como fuere, incluso hoy en día, marca la música el estilo Beatle, la gente se lanza a las tiendas cuando sale algún nuevo artículo relacionado con ellos (bien sea el nuevo disco Yellow Submarine o el libro que cuenta su historia) La gente tiene necesidad de Beatles y buscan en grupos musicales actuales la encarnación de los cuatro ingleses: Oasis, Crowded House y otros. Pero nunca podrán producir el fenómeno musical que el estilo de los Beatles consiguió en su día y todavía consigue.

Cine

Aunque no logra superar la primera parte, seguro que lo pasas fatal intentando adivinar quién será la próxima víctima ya que vuelve a las andadas el asesino de la máscara fantasmal. Esta vez, se dedicará a cargarse a todo el que pueda en Hollywood, durante el rodaje de una película que cuenta los crímenes que cometió en Scream 1 y 2. Sydney (Neve Cambell), una de las pocas que logró escapar de él, vive escondida en California desde el asesinato de su madre, una actriz muy famosa. Cuando las muertes comienzan a sucederse en el rodaje, tiene que salir de su escondite para intentar atrapar al asesino y no permitir que este se cobre más vidas a costa de ella; ya que el asesino lo único que quiere es estar con Sidney, su hermana, para morir los dos e ir junto a su madre pero la gran valentía de Sidney no lo permite. 

Scream 3 El grito más terrorífico siempre es el último. (EUA, 1999) de Wes Craben amb Neve Cambell, David Arquette, Courtney Cox y Scott Foley.

Llibre

A l’hora de fer una recomanació d’un llibre, ens decantem per No em pots dir adéu de Jesús Cortés. En aquest llibre n’hi han problemes sentimentals i socials que hauran de resoldre uns joves personatges com ara Zaida, que sofreix un desengany amorós i que per poc comet una barbaritat; Sandra, amiga de Zaida, que l’ajuda en tot moment; o Benzina, que és un gran traficant.

Hi apareixen tota una sèrie de desenganys i salvatjades que hauran de superar aquestos adolescents. Un exemple és el desengany que sofreix Zaida, el qual fa moure els seus amics, que es deixaran caure per llocs intrèpids i impensables, on tindran lloc algunes baralles en moments esporàdics.

El contingut del llibre està ambientat en uns fets més reals que fantàstics i, de segur, us agradaria si el llegíreu.

Segur que a les vostres vides, us ha passat algun fet similar, així que us animem a que el compreu el llibre i passeu una bona estona de lectura. 

Cortés, Jesús: No em pots dir adéu, Alzira, Bromera, 1997.

Música

En este apartado, en el que se pretende mostrar una orientación musical, teníamos dos opciones: inclinarnos por los grandes y famosos grupos de música, que ya casi todo el mundo conoce, o dar a conocer grupos más humildes pero no de menor calidad. Esto último decidimos.

En esta sección queremos dar un premio moral al grupo que os presentamos. Este grupo está luchando muchísimo por abrirse un hueco en el durísimo mundo de la música con conciertos por los diferentes pueblos de la Comunidad y desde la dirección de la revista les queremos dar nuestro apoyo.

Falsa condena es un jovencísimo grupo nacido en Carcaixent por la iniciativa de 4 jóvenes: Óscar Garrigues (guitarra), Toni Sola (bajo), Alberto Andrés (voz) y J. Carlos Andrés (bateria). En enero de 1999 sacaron su primer disco, «Sigo en pie», compuesto por 10 temas, en su mayoría de tema amoroso, que está teniendo buenas ventas. 

Falsa Condena, Sigo en pie, Soniart Producciones, 1999.

La Piràmide de Totes Aigües

Antonio Genestra

En un poble molt llunyà anomenat TOTES AIGÜES hi havia un home que li deien Florià però tots no sé per què l’anomenaven Enso; ell era antipàtic, grosser i moltes més coses que no vull anomenar-vos. Li agradava fer patir la gent, sobretot amb l’aigua, perquè Totes Aigües era un poble on l’aigua era molt abundant, però Enso s’havia apoderat de tota i feia pagar per ella un preu molt alt i així es treia un munt de diners.

Un dia d’estiu, van arribar tres xics que estaven d’excursió i només pensaven en beure un poc d’aigua, havien caminat durant 8 hores sense parar i ja no podien pegar un pas sense assaborir unes gotes. Una noia anomenada Dot i el seu gat Denis els van avisar que calia pagar, els xics sorpresos pel que havien sentit li van demanar explicacions de per què a aquella noia, i la noia va dir que l’acompanyaren a sa casa i allí ho contaria amb més serenitat. Quan van arribar hi havia una velleta recolzada a una mecedora que els va oferir el líquid tan valuós i pogueren beure però sense vessar ni una goteta, però per què en aquell poble estimaven molt l’aigua. La velleta els va parlar als nois sobre el tema i va dir:

— Fa molt de temps en aquest poble abundava l’aigua perquè havien molts naixements de rius i teníem «La Piràmide de Totes Aigües», que si entraves era un mar infinit ple de cascades però no hi podies accedir si Popo, el guardià, no et deixava. Això era molt bonic fins que va arribar el canalla d’Enso que amb tots els aparells moderns que va portar al poble va emmagatzemar tota l’aigua i ara fa que la paguem.

Després del que us acabe de contar, espere que enteneu el que us ha passat en arribar al poble.

Els xics després de quedar-se bocabadats pel que havia contat la velleta van respondre:

— Pot estar tranquil·la perquè nosaltres ens farem càrrec que l’aigua torne als seus rius, pous, bases...

Els xicots anaren a parlar amb Enso, i després d’una llarga xarrada al veure que no treien trellat de res, anaren a parlar amb Dot i la seva iaia per veure si tenien pensat l’altre pla i després d’estar dues setmanes sense beure quasi aigua i sense poder banyar-se, a Xuc i als altres se’ls va ocórrer un pla molt bo i li’l va contar a la iaia, a Dot i el van posar en marxa. Joan, Toni i Xuc anaren a casa d’Enso i estigueren revisant els arxius de l’ordinador i van trobar el programa que els permetia obrir totes les comportes que Enso havia col·locat per a retenir l’aigua. En eixe moment, Enso va entrar a l’habitació i els va pillar amb les mans a la massa i els digué:

— No sé qui sou, però us promet que no eixireu vius d’esta. Després de sentir aquestes paraules Toni i Joan el tiraren contra la paret i el ficaren dins l’armari mentre Xuc obria totes les comportes.

Després se n‘adonaren que tot el que havien fet no va valdre per res perquè l’aigua no sortia. Dot els va portar a la piràmide de Totes Aigües on es trobaven la Dama de Totes Aigües i el seu honest acompanyant Popo, els tres xicots no entenien res del que estava passant però al sentir la melodia tan bonica que tocava Popo, van veure com una de totes les cascades de l’interior de la piràmide se separava en dos com si fora un truc de màgia i eixia d’allí la Dama de Totes Aigües i tots quatre es quedaren al·lucinats al veure que la Dama de Totes Aigües era Empar, la iaia de Dot, i després d’elevar-se per l’aire va alçar els braços i l’aigua va tornar a córrer per tots els rius, pous, bases i totes les plantes dels jardins del poble tornaren a nàixer tenint el mateix color, olor i bellesa que abans.

Així que, Xuc, Joan i Toni es quedaren a viure en Totes Aigües i tiraren del poble Enso duent-lo a un lloc desert, sense vegetació i amb poca aigua, i tots els ciutadans d’aquell poble tornaren a tindre aigua per sempre però ara la gastaven amb molta cura, s’havia convertit en el millor tresor que tot poble pot tenir i així havien aprés el valor que pot tindre l’aigua al món.

Sentiment Adolescent

Javier Gomis