Soleriestruch: Una ampla vida Literària

Redacció

Soler i Estruch va ser un gran escriptor, narrador, poeta, dramaturg i tot allò que fora necessari com podem comprovar en la ingent i fructífera creació literària que ens ha deixat, tota ella impregnada d’una característica i peculiar ironia. Un conjunt literari on la passió per la seua llengua i la seua terra condicionen tota la seua obra. Per tot açò, l’Ajuntament d’Alzira el va proposar al premi Novel de Literatura per la seua lliura i lluita per la nostra llengua i pel poble valencià.

La trajectòria literària de Soler i Estruch ve marcada per les circumstàncies que han rodejat la seua creació, és a dir, és fruit d’una voluntat de separació econòmica socio-cultural de la postguerra espanyola. En general, agreujada, en el seu cas personal, pel fet de no provenir de les files Del Glorioso Movimiento Nacional i tenir a més, vel·leïtats bilingües. Afegim a tot açò les molt deficients infrastructures editorials i comprendrem per què publicar era una tasca quasi impossible, a més de poc compensada en tots el sentits; encara que, com va ser decidit i constant en llançar-se a buscar qui li publicara els seus escrits va tenir bastant èxit. Però, aquest panorama no era gens favorable per desenvolupar iniciatives culturals amb normalitat. Inicià el seu camí com a escriptor en revistes de Madrid amb el pseudònim Sadeljair. L’ús de pseudònim fou una constant als primers anys de la seua carrera ja que també utilitzà Refos, Odroude-Struch fins que adaptà finalment el de Soleriestruch. Després, Xavier Casp, amb qui coincidí a Alcaudete (Jaén) durant la Guerra Civil a les files de l’exèrcit republicà, i Miquel Adler, els copropietaris de l’editorial Torre, l’animaren a publicar en valencià, sent El territori i la Comunitat d’aigües Vives la primera obra que allí publicà.

El seu amor a Carcaixent i a tota La Ribera, és un dels que més ha contribuït a construir eixe sentit de comarcalitat, es veu reflectit en desenes d’obres dedicades a aquesta població com són Estampas biográficas de la villa de Carcagente, el ja citat El territori i la Comunitat d’aigües Vives, Galls de brega, Galleres i Gallers de Carcaixén, Humor Carcaixení, La Marqueseta... o a d’altres com Alzira, Castelló de la Ribera, La Pobla Llarga o a tota la comarca com és el seu Refranyer de La Ribera. A més a més l’amor i magistral coneixement dels indrets i els seus personatges de la Ribera el podem trobar en la infinitat de col·laboracions que apareixen en totes aquelles publicacions que li ho sol·licitaren, tant a revistes de qualsevol tendència, llibres de falles o de les festes patronals.

«Soler i Estruch va ser considerat pels intel·lectuals contemporanis com tot un Humanista integral», com el qualificava l’escriptor Enric Salom al pròleg de De la ingènua veritat i altres contes valencians, l’últim llibre que l’editorial Bromera li van publicar perquè n’Eduard havia sigut, a més d’escriptor, il·lustrador de molts dels seus llibres, en alguns dels quals realitzà fins i tot la lletra a mà alçada, mestre, conferenciant, pintor, filòleg, historiador i cronista oficial de la Pobla Llarga, Càrcer o l’Alcora.

Un exemple per a tots que mereixia un record ací, en un lloc on ell també alguna vegada havia participat.

Un home compromés amb la cultura

Redacció

Don Eduard Soler i Struch morí el 18 d’octubre de 1999 a l’edat de 87 anys a la localitat de Carcaixent, o millor Carcaixén, com ell defenia. Un dia després, en aquesta localitat de La Ribera Alta, va tenir lloc el seu funeral a l’església de l’Assumpció. Hi acudí una gran quantitat de gent per tal de mostrar el condol davant aquesta desaparició. Cal destacar la presència de en ple de tot el consistori municipal, encapçalat per l’alcaldessa Lola Botella així com els alcaldes de Castelló de la Ribera, el seu poble natal, o el de L’Alcora, d’on ell era el cronista oficial o l’assistència del consistori d’Alzira, ciutat que, anys enrere el proposà per al premi Novel de Literatura. També hi podem destacar la participació del president dels cronistes valencians junt a destacats intel·lectuals a més de representants de diferents entitats culturals valencianes, tant pictòriques o relacionades amb la llengua. Així mateix es van rebre moltíssims telegrames de condolència com els del President de la Diputació, que en aquell moment era l’actual Conseller d’Educació, Manuel Tarancón, el de la Societat d’Autors, el de l’Acadèmia de Belles Arts…

N’Eduard Soler naix un 9 de maig de 1912 a Castelló de la Ribera, però des de molt prompte viurà a Carcaixent, o Carcaixén, com sempre ell deia i, pel temps, es convertirá en un dels personatges que amb més assiduïtat participava en tota classe d’actes de la ciutat.

Començà estudiant Ciències exactes a València, passant posteriorment a realitzar estudis d’arquitectura a Barcelona, els quals no acabà a causa de la Guerra civil. En aquestes dues ciutats descobrí els clàssics de la literatura tan castellana com valenciana, i la literatura es convertí en la seua afecció junt a la pintura cosa que el convertí en un autèntic humanista ja que va ser professor de matemàtiques, cronista de l’Alcora, la Pobla Llarga i de Càrcer, arquitecte, pintor i periodista, no sols dels grans diaris valencians sinó que també va col·laborar en la revista del nostre Col·legi, l’antiga Del Colegio.

Junt a la seua vida literària, també tingué una dilatada trajectòria cívica, que el convertí en un dels patriarques del Valencianisme, per la defensa que havia fet de tradicions i cultura Valencianes en la seua obra. Un exemple clar del seu compromís amb aquesta ciutat el tenim que la seua biblioteca personal serà conservada a la nova biblioteca municipal ja que en els últims dies de vida, l’escriptor havia manifestat aquest desig perquè passara a formar part del patrimoni cultural de tots els Carcaixenins. En agraïment d’aquest gest, l’alcaldessa, Lola Botella i el regidor de Cultura, José M. Alberto Faura, li van comunicar que la sala principal de la nova biblioteca portarà el nom de Soleriestruch. No és l’únic reconeixement ja que Carcaixent el va anomenar fill adoptiu l’octubre de l’any 1992 o és un home guardonat amb el Guardó d’Or pel Bloc Nacionalista Valencià en 1995, o el Guardó Cultural de l’Agrupació Comarcal del PSOE. I se li va concedir la Medalla d’or de Carcaixent, la més alta distinció, a títol pòstum, tal com diu al comunicat oficial «en tribut per la seua gran aportació a la cultura». La cerimònia d’entrega de la condecoració es realitzà al saló de plens de l’Ajuntament el proppassat 27 de gener de 2000.

Però, com va dir Josep Ballester a la premsa pocs dies després de la seua mort, «La societat valenciana no ha sabut reconéixer la tasca primordial no solament d’aquest humanista, sinó de tants altres que han construït i construeixen d’una manera callada, serena però constant, un mur tan feble, com és la normalitat. Soleriestruch ha estat una pedra cabdal d’aquesta edificació, el que no hauríem de fer mai és oblidar-ho». n

Un Mestre i no sols a l’aula

Redacció

Entre les seues activitats professionals, delineant, comptables de magatzems de taronges..., cal destacar la de la docència en els religiosos d’Alzira i Algemesí, a l’Institut Rei En Jaume d’Alzira i a l’escola dels frares de Carcaixén.

En el nostre Col·legi ha impartit en seu magisteri tant a l’hora d’explicar matemàtiques i dibuix com en literatura o valencià, quan aquesta assignatura encara no tenia un caràcter obligatori en el nostre sistema educatiu.

La seua llavor docent al Sant Antoni de Padua comença l’any 1942 i acabà en 1977, amb la seua jubilació. Per aquest motiu, el claustre de professors d’aleshores es reuniren el 23 de juny d’eixe any per compartir eixe moment amb qui havia estat durant molt de temps el seu company. Allí Soleriestruch pronuncià unes paraules de comiat, que reproduïm a continuació:

Reverend Pare Rector, Claustre de Professors, companys i amics,

Unes paraules per acomiadar-me’n «oficialment» de les meues tasques «professorals», amb el permís de «la autoritad competente» i si força major no es fica pel mig.

Són ja trenta cinc anys els que porte penjats a l’esquena, de professor del Col·legi de Sant Antoni: des de 1942 fins avui. Conten si volen...

Trenta-cinc anys, són un bon grapat, i al llarg d’ells n’han passat moltes coses: I molts alumnes... Molts alumnes que són a les hores d’ara, metges, advocats, mestres, enginyers, arquitectes, perits, etc... Fins i tot comptem amb un vice-rector d’una prestigiosa universitat: un ben honrós inventari que prestigia el nom del Col·legi i l’eficàcia del seu ensenyament.

Les coses han canviat un prou, al llarg d’aquests trenta-cinc anys. En 1942, cobràvem al mes, per quatre classes diàries, setanta-cinc pessetes... o quinze duros si ho volen en moneda més respectable. I ningú protestava; si la cosa no donava per a més, què anàvem a fer-li? Massa que tots sabien que, d’on no hi ha, res no es pot traure. I s’ho agafàvem amb molta filosofia.

No vaig però, a obsequiar-los, amb cap platerada de records apolillaats; serien veritables ganes de rebentar-los el dinar. Així que anem a deixar-ho córrer i tornem a allò del comiat.

Els adéus sempre porten unes gotetes de tristesa allà al més endins. No poden faltar en aquest cas. Ara bé, sense necessitat de desfer-me el monyo d’esgarrar-me la camisa, ni altres teatrals manifestacions histèriques, vull dir-los que no tinc gens d’alegria en donar per tancat el meu cicle «oficial» com a professor del Col·legi. És cosa inevitable... i no perquè estiga vell, sinó perquè sóc vell, dues coses ben distintes tot i semblar tan paregudes...

Està vell, el qui se troba podrit per l’escepticisme; el qui de res no té ganes; el qui de res no fa cas; el qui se n’adona que té per dins del cos, entre altres coses, ronyons i fetge, bronquis i estómac, cor i vesícula...

Està vell, el qui mira els numerets del calendari sense adonar-se’n que, a tota plana, figuren unes xiques estupendes; i s’acovardeix de no res; i ha perdut la capacitat de rebeldia; i s’hi conforma amb tot; i es veu amb un peu recolzat en un clot i l’altre damunt d’una corfa de plàtan; i s’ha reblanit ja, fins l’extrem d’admirar, respectar i fins reverenciar... a tant i tant de codony amb pates com s’hi veuen «en el universo mundo».

Ser jove és, en canvi, sentir-ne la sang encesa amb calor africà per totes les injustícies; i admirar les coses ben fetes per les mans del Nostre Senyor... incloses les senyores de trellat i, entre elles, la seua pròpia... És discutir apassionadament per açò, allò i el de més allà; i sentir-ne als replanells de les mans unes ganes boges d’anar a bofetades amb les coses estúpides que ens empudeguen el viure... I no tindre gens de ganes de morir-se, per més que el semat de Calderón haja dit en vers aquesta antològica barbaritat:

«Porque el delito mayor
del hombre, es haber nacido».

Ser jove és, sentir-ne les maragallanes ànsies de voler eternitzar la vida.

«...Aquest món, siga com siga,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s’hi criqa
és ma pàtria, Senyor; i no podria
ésser també ma pàtria celestial?»

I demanar-li a Déu que ens allargue el viure, per vore si, entre tant, eixos savis que envien a la lluna a per sacs de pedres, poden trobar unes pastilletes que ens allarguen el viure fins els dos-cents anys i «pico», més fresquets que una rosa.

I ja està bé. Que també el fill de ma mare té la seua vanitat, i espera que hagen trobat el que he dit una cosa meravellosa, si per altra cosa no... per haver durat molt menys del que tots esperaven.

Reverend Pare Rector..., Comunitat franciscana..., Claustre de Professors..., companys i amics:

Sense música de tango melós..., un adéu emotiu a tots.

Les Floretes de Sant Francesc

Traducció de Soleriestruch

I. Sant Francesc, semblança de Jesucrist

Font Sant Francesc, en tots els actes de la seua vida, un autèntic seguidor de Crist, al qui tracta d’ imitar en tot i per tot.

A l’igual que Crist escollí dotze apòstols que ho deixaren tot per anar-se’n amb Ell, també Sant Francesc escollí en principi, per a pilar de la seua Orde, dotze seguidors que feren professió de la més estricta pobresa.

Un dels dotze apòstols de Crist, com se sap, acabà penjant-se... Un dels dotze seguidors de Sant Francesc, fra Joan de Capella, apostatà i va penjar-se també, la qual cosa deu servir-ne d’exemple d’humilitat i de temença, i perquè se n’adonem a l’ensems que ningú no pot ésser segur de perseverar, si no és amb l’ajuda de la gràcia de Déu.

Admirables models de santedat i calzes reblits de l’Esperit Sant foren els dotze apòstols, i models de santedat foren també els dotze germans de Sant Francesc, apòstols redivius, algun dels quals, com fra Gil, fon arrebatat el mateix que Sant Pau, fins el tercer cel; altre, fra Felip, amb la llengua tocada amb una brasa de foc per un àngel, com el profeta Isaïes; un altre, fra Silvestre a l’igual que Moisés, parlava amb Déu com qui parla a un amic de tota la vida; fra Bernat, tan humil com ben enterat en totes les coses de la Santa Escriptura, el mateix que Sant Joan l’Evangelista s’hi remuntava el mateix que una àliga, amb tota l’extraordinària potència del seu enteniment, fins l’altíssima llum de la Divina Saviesa... I un altre, darrerament, com fra Rufí, cavaller d’Assís, fon canonitzat en vida, tant fon la seua santedat...

I per aquest estil foren tots ells: animetes privilegiades, singularment santes, com ha de vore’s al llarg del que es diu en aquest llibre. 

X. De com fra Masseu va probar la virtud de Sant Francesc

S ant Francesc i fra Masseu són al convent de la Porciúncula...

Fra Masseu és un home sant, discret, trempat i amb molta gràcia per a parlar-ne de les coses de Déu.

Sant Francesc, no cal dir-ho, l’estima de veres.

Un dia que Sant Francesc tornava d’un bosquet on s’havia retirat per fer-ne oració, s’hi topeta amb fra Masseu. Aquest, volent assabentar-se’n fins on ratlla la humilitat del Pare Sant Francesc, fent-se un poc el boig i amb un to esguitoset s’encara amb ell per dir-li:

—I per què a tu? Per què a tu? Per què precisament a tu?

Sant Francesc resta tot sorprés. En refer-se un poc li diu:

Escolta’m, fra Masseu: què és el que vols dir amb això de «per què a tu, per què a tu, per què a tu?».

Fra Masseu, tot i aquell aire diplomàtic que li és consubstancial, no pot amagar que les paraules del Sant l’inquieten un prou i exclama amb un poc de desfici:

—Vull dir que, a sant de què va tot el món a buscar-te... Per què la gent vol vore’t i escoltar-te i obeir-te...! Tens un cos menut i escafinyat; una cara que no és res de l’altre dijous... De noble, d’allò que en diue «estirp noble»... jo crec que tens ben poca cosa. I si és de coneixements científics... tu voràs! Per què, doncs, peguen tots darrere de tu? Vinga, a vore si m’ho expliques...

Sant Francesc se’l resta mirant... Una ampla somrisa li va omplint a poc a poc tota la cara... Alça els ulls al cel i fica el pensament en Déu i donar-li gràcies. I llavors, amb l’esperit tot amerat de fervor s’encara amb fra Masseu i li diu:

—Conque vols saber... per què a mi! Dius que vols saber... per què precisament a mi! Vols saber... per què tot el món ve darrere de mi... Mira, fra Masseu, vaig a dir-t’ho... La cosa és ben clara, voràs: Els ulls de Déu, massa que ho saps, veuen perfectament tot el que de bo i de roí hi ha escampat per tot arreu. I com aquests ulls santíssims no han trobat entre tots els pecadors haguts arreu del món a cap altre que ho siga més que jo, ni més vil, ni més baix ni més malvat... I com per a dur a bon cap l’obra meravellosa que porta entre mans, no ha pogut trobar sobre la terra una altra criatura tan dolenta... per això i res més que per això... Déu m’ha escollit a mi, fra Masseu! Te n’adones ja, fra Masseu? D’aquesta forma destacarà millor la noblesa d’Ell, la grandesa, la fortalesa, la bellesa i la saviesa que al món ha d’infondre-li... D’aquesta manera se n’adonarà també tothom què, tota virtut el mateix que tots els bens procedeixen d’Ell i de ningú més; que ningú es pot gloriar davant d’Ell i, si es glòria... s’hi gloriarà en el Senyor, al qui en definitiva pertany tota glòria, ara i sempre, i pels segles dels segles.

Fra Masseu, en escoltar aquesta resposta tan humil i fervorosament dita, no pot menys d’admirar la sant humilitat del nostre Pare Sant Francesc...

En Honor de Crist. Amén.