Elogi de la horitzontal

No, la veritat: ens cau ben poc simpática la línia vertical; la considerem vanitosa, orgullosa i un si és no és, desgavellada. Una línia «coet» que el mateix li pega per pujar-se'n als núvols, com pot pegarli també per cabussar-se'n sobre aquesta pobra Terra en la qué, uns més prompte, altres més tard ens han d'horitzontalitzar un dia.

De la línia vertical, podriem dir-ne també, que n'és el símbol esquemátic de l'estil gótic ; un estil qué, ací entre nosaltres i en confianga direm... que no ens cau simpátic. Qué anem a fer-li?

Naix aquest estil, al que diuen, a 1'edat mitjana. Quí ens ho havia de dir ! I naix, pot ser, com a conseqüéncia d'una mena de pallolada que hagué de patir la gent d'aquell temps. Fon... cóm ho diriem? : com una fumerada que es llenga al rusc de les idees, obligant-les a fugir disparades i rabentes, com abelles molestades.

Eren temps de quefers descabellats... Assomen el nas, eis ideals «cavallerescs», o sia, de la gent que anava a cavall i es considerava, per aquest cavallesc privilegi, molt per damunt de la pobra gent que anava a peu. Una niciesa com una altra, si be es mira... !

La gent, en aquells temps, sembla que anava amb eis molis de l'esperit exageradament tensats per ¡'ansia d'assolir unes metes ben dificultoses i, de vegades, impossibles. La cosa de ¡'honor era una cosa que es duia a tall d'espasa i, és ciar, mai no faltaven espasades. De la qual cosa se'n reía molt sorneguerament, el nostre bon amic, l'Arxiprest d'Hita.

Eren temps de somnis febrosencs «d'imperi». El nivell termométric de les aspiracions, rebassava eis quaranta graus de temperatura...

Era, quan al jardí conventual de la vela Europa, la primavera de la fé esclatava les flors de pedra de seus i monestirs... I l'ánsia de pujar, empentava a disparar al cel les esmolades i agudes sagetes de llurs torres...

La línia vertical s'escampava per tot arreu, amb una bona dos¡ de petuláncia triomfalista. Qué be!

Nosaltres, peró, a la nostra: res, que no ens plan, gens ni poc ¡'esmentada línia vertical. I s'ha acabat ! Pensem de vegades, cóm hauria estat possible l'existéncia de la humanitat, si Adan no s'haguera «horitzontalitat» sobre la terra, perqué Deu Ii llevara la costella per confeccionarne a nostra mare Eva. I pensem també, perqué no podem deixar de pensar-ho, que ha d'ésser-ne una horitzontal la línia que ens ha d'acullir, quan el nostre cos traste de convertir-se en terra.

Horitzontal n'és, la línia de l'horitzont que perfila la superficie d'aquest planeta nostre, on uns i altres tractem de fer-nos la vida impossible, amb més o menys «educació». Horitzontal també, la línia que acota la blavosa superficie de la mar...

S'adelanta a la vertical en un grapat de segles. El románic, al que diuen els qui «creuen» que ho saben, precedeix al gótic. I si la vertical és gótica, l'horitzontal es casa i n'és el símbol del románic.

Ens plan el románic. El románic és un estil assaonat, equilibrat i prudent allá on eis hi haja; el més equilibrat i prudent potser. Si se'ns permet la comparació, direm que és com la bella prosa, amerada de solidesa i saviament bastida, d'aquella llengua que tantes n'ha infantat cara a la Mediterránia, al córrer deis anys. 1 a nosaltres ens plauen les coses equilibrades i sólidament bastides.

L'arc románic, anem a ficar per cas, és un are que s'humanitza quan es corba com l'esquena deis qui conreuen la terra. 1 s un are que puja i baixa els escalons de les dovel·les, assossegadament, sense desbocades premures, quasi sense esforgar-se. Mostra aquest are, una solidesa camperóla, órfena de fantasies cerfullesques. N'és, podriem dir-ne, el dos i dos són quatre de la matemática elemental ; és el camperol «al pa, pa i al vi, vi», aplicat a ¡'arquitectura... I pot ser per aixó, per la seua senzillesa i manca de pretensions, pel que la Providéncia ha volgut que ressistira el pas deis segles, com si no res, a l'aqüeducte de Segovia, al pont d'Alcántara, a ¡'are de Cabanes, al Coliseu i els ares triomfals de Roma.

Malgrat el qual, als nostres temps, la vertical ha assolit una supremacia desconsiderada. Cosa deis temps que corren... D'aixó que ara en diguem «la sociedad de consumo». Una societat que consumeix sense trellat, entre altres coses, el nostre espai vital, bastint i més bastint megalópolis desficaciades, per poder oferir un buit de canariera, a la pobra gent que va amb la llengua fora per trobar-ne una on ficar-se a viure.

El culte a la vertical ens ha dut també, de la maneta, eixe babélic histerisme «ascensional» que avui empudega l'animeta de molta gent : tots el qui més, el qui menys, fa el que sap i pot per «dispararse» cap amunt, gregariament, estúpidament, sense fer-ne gens de cas al crit horitzontal de la realitat.

El culte a la vertical, en la construcció especialment, ens ha dut avui eixa arquitectura acaixonada de contratista aprofitós, que avui campa i prospera empudegant llocs i llogarets, pobles i viles i ciutats de la nostra entranyable geografía. Haurá influit alguna cosa, eixa afició importada de remugar xiclé? No se n'haurán omplint de bufetes, eis cervelis, als qui admiren i imiten tot alió que ens arriba del país deis gratacels? No se n'haurán adonat encara, que a les capitals europees de trellat, no són els grataceis, precisament, alió que més abunda?

Dones... sembla que no. El culte a la vertical s'ha materialitzat en eixes mastodóntiques edificacions que avui s'hi poden vore per tot arreu. Els mateixos campanars, sembla com si s'amagaren avergonyits. Abans, el campanar del poble era la única vertical que senyorejava la plácida horitzontalitat urbana... recolzada en la robusta opuléncia maternal de la mitja taronja. I pensa un, de vegades, en la famosa torre de Pisa, cansada pot ser de la seua verticalitat de segles. No será aquest, el motiu de la seua inclinació? No será desitjant a tota hora, la caricia horitzontal de la terra que la espera?

N'estem un prou farts de verticals destarifades, volent pujar-se'n als núvols ; d'eixe agirafat estirar el coll d'algunes persones, més allá d'on els arriba la camisa.

Recordem que fon un soberjós voler arribar al cel, la causa de que els homens que bastien la torre de Babel no s'entengueren. I recordem també, perqué hi ha coses que mai no s'obliden, aquella quarteta d'un llibre de «lectura» que hem pogut espigolar encara a la nostra memória:

Després de tot el que hem dit... cadascú farà alló que millor li semble. Nosaltres, tan amics... ¡Més caldria...!

SOLERIESTRUCH
Gener del 1978.

Oración para un estudiante

Nota informativa del estado financiero de la revista