Portada > Del Colegio > Curso 1976-77
Don Eduardo Soleriestruch se despide
Don Eduardo Soleriestruch es aún uno de los pocos sillares estables que han venido conformando la estatura interior del Colegio. Muy más adentro de la fachada que todos contemplan, y contra cambios, obstáculos y vicisitudes, sucesivos relevos de profesionales de la educación representan la necesaria voluntad de permanencia y continuado esfuerzo porque la tarea formativa no sea inestable incidencia de unos tiempos, sino vocación perdurable de atención a un pueblo en una de sus necesidades insoslayables: la educación de la juventud.
Don
Eduardo pertenece a la cepa más recia de quienes, a lo largo de
muchos años, han sostenido el canecillo lateral sobre que se asientan
las jácenas de voluntad de esfuerzo e invariación en lo
esencial, que en definitiva es lo que otorga carnet de identidad a una
institución, y el Colegio lo es, por más que quienes nos
ignoran se sirvan de publicaciones de moda para socavar inútilmente
los cimientos de nuestra entidad, mucho más firmes de lo que algunos
puedan suponer.
No siempre fue rentable, sobre todo para el profesor, profesar la tarea educativa. El profesor en España ha profesado voto de pobreza sin saberlo ni catarlo. Y a las dificultades anejas al oficio, más allá de los obstáculos de índole personal, a veces sobrevinieron pobreza de medios educativos y precariedad económica de la institución. Sólo no se puso en duda el derecho de enseñar. Y ahora que la libertad de enseñanza se pone en jaque por quienes estrenan libertades nuevas que no aciertan ni a definir, se añade el cinismo de hablar de generosidad en la ayuda prestada a los centros de enseñanza privada.
A don Eduardo se le cumple ahora el ciclo que las leyes trazan y nos comunica su despedida de la tarea docente que es, juntamente con su vocación de escritor y valencianía, la singularidad más saliente que le define.
Tuvo lugar la despedida en común celebración de todo el profesorado, al que de un modo u otro, no tendrá más remedio que sentirse unido. Queremos por ello dejar aquí constancia y darle cuanta difusión nos permiten las escasas páginas de nuestra Revista.
Estas fueron sus palabras de despedida:
Reverend Pare Rector; Unes paraules per acomiadarme'n «oficialment» de les meues tasques «professoráls», amb el permis de, «la autoridad competente» i si força major no es fica pel mig. Són ja trenta cinc anys els que porte penjats a l'esquena, de professor del Col.lege de Sant Antoni : des de 1942 fins avui. Conten si volen... Trenta cinc anys, són un bon grapat, i al llarg d'eills n'han passat moltes coses. I molts alumnes... Molts alumnes que són a les hores d'ara, metges, advocats, mestres, enginyers, arquitectes, perits, etc... Fins i tot contem amb un vice-rector d'una prestigiosa universitat: un ben honrós inventar¡ que prestigia el nom del Col.lege i l'eficácia del seu ensenyament. Les coses han canviat un prou, al llarg d'aquests trenta cinc anys. En 1942, cobraven al mes, per quatre classes diaries, setanta cinc pessetes... o quinze duros si ho volen en moneda més respectable. I ningú protestava; si la cosa no donava per a més, qué anavem a fer-li? Massa que tots sabien qué, d'on no hi ha, res no es pot treure. I s'ho agafavem amb molta filossofía. No vaig però, a obsequiarlos, amb cap platerada de records apolillats; serien veritables ganes de rebentarlos el dinar. Així que anem a deixarho correr i tornem a lo del comiat. Els adeus sempre porten unes gotetes de tristesa allá al més endins. No poden faltar en aquest cas. Ara bé, sense necessitat de desfer-me el monyo ni esgarrar-me la camisa, ni altres teatrals manifestacions histériques, vull dir-los que no tinc gens d'alegria en donar per tancat el meu cicle «oficial» com a professor del Coldege. Es cosa inevitable... ino perqué estiga vell, si no perqué soc vell, dues coses ben distantes tot i semblar tan paregudes... La vida no den mesurar-se per anys: hi ha qui és un vell als trenta, i hi ha qui, als seixanta és fet un poll. I és qué, tant la vellesa com la joventut, són més coses de l'esperit que d'altra cosa. Está vell, el qui se troba podrit per l'escepticisme; el qui de res no té ganes; el qui de res no fa cas; el qui se n'adona que té per dins del cos, entre altres coses, renyons i fetge, bronquis i estómac, cor i vesícula... Está vell, el qui mira els numerets del calendar¡ sense adonar-se'n qué, a tota plana, figuren unes xiques estupendes; i s'acovardeix de no res; i ha perdut la capacitat de rebeldía; i s'hi conforma amb tot; i es ven amb un peu recolzat en un clot i l'altre damunt d'una corfa de plátan; i s'ha reblanit ja, fins l'extrem d'admirar, respectar i fins reverenciar... a tant i tant de codony amb pates com s'hi veuen «en el universo mundo». Ser jove és, en canvi, sentir-ne la sang encesa amb calor africá per totes les injusticies; i admirar les coses ben fetes per les mans del Nostre Senyor... incloses les senyores de trellat i, entre elles, la seua própia... Es discutir apassionadament per agb, allá i el de més allá; i sentirne als replanells de les mans unes ganes bojes d'anar a bofetades amb les coses estúpides que ens empudeguen el viure... I no tindre gens de ganes de morir-se, per més que el semat de Calderón haja dit en vers aquesta antológica barbaritat:
Ser jove és, sentir-ne les maragallanes ansies de voler eternitzar la vida:
I demanar-li a Déu que ens allargue el viure, per vore si, entre tant, eixos savis que envien a la Lluna a per sacs de pedres, poden trobar unes pastilletes que ens allarguen el viure fins els doscents anys i «pico», més fresquets que una rosa. I ja está bé. Que també el fill de ma mare té la sena vanitat, i espera que hagen trobat el que he dit una cosa meravellosa, si per altra cosa no... per haver durat molt menys del que tots esperaven. Reverend Pare Rector... Comunitat franciscana... 23 de juny de 1977 |
¿Quién era él?
 |
Sentido amor a los hombres, Pedía ejemplo a los pobres Compartía por igual No rechaza nunca a nadie; Luis Casasús |