Portada > Del Colegio > Curso 1976-77
La humildad en el deporte
«Con la práctica del deporte, es cierto, nacen y se desarrollan auténticas virtudes humanas, cívicas y sociales, pero no es menos cierto que, como en toda actividad humana, existe el riesgo de que, por nuestras limitaciones e inconsciencia, afloren actitudes negativas y perniciosas para todos, y así, por ejemplo, puede darse la admiración y el aprecio hacia el fuerte y el menosprecio de los débiles, de aquellos que menos pueden.
El buen deportista es consciente y sabe que el triunfo de hoy no es garantía para el mañana; que figurar en cabeza de la clasificación puede ser sólo cuestión de pocas horas; que la agilidad, velocidad, potencia es el fruto de constante entrenamiento ; que, una vez dejado éste, vuelve a su estado inicial. Todo este cúmulo de factores nos hacen ver con mayor objetividad que lo que ayer fue gloria, triunfo y fama, ha dejado de ser con el paso del tiempo.
Y es que, en el deporte, la humildad es una de las grandes lecciones que a diario recibimos. La altanería, la soberbia, «la borrachera» de triunfo es lo que altera la mente de un buen deportista.
La humildad en el deporte no consiste en ocultar las cualidades y virtudes, en negar algo que está a la vista de todos los que nos ven, en considerarnos peores y más vulgares aún de lo que somos, sino que, más bien, consiste esta humildad en poseer un claro y lúcido conocimiento de todo cuanto falta en nosotros, de nuestras propias limitaciones.
La humildad del deportista lleva como distintivo la modestia, la flexibilidad del juicio propio, es decir, no creerse siempre y en todo lugar en posesión de la verdad universal; el sometimiento a la norma, decisión o ley de aquellos que saben más que nosotros, de los que pueden más que nosotros, de los que han sido dotados por Dios con dones mejores que los nuestros.»
De «El espíritu deportivo»
De cóm fra Masseu va probar la virtud de Sant Francesc
Sant
Francesc i fra Masseu són al convent de la Porciúncula...
Fra Masseu és un home sant, discret, trempat i amb molta grácia per a parlar-ne de les coses de Déu.
Sant Francesc, no cal dir-ho, l'estima de veres.
Un día que Sant Francesc tornava d'un bosquet on s'havia retirat per fer-ne oració, s'hi topeta amb fra Masseu. Aquest, volent assabentar-se'n fins on ratlla la humilitat del Pare Sant Francesc, fent-se un poc el boig i amb un -tó esguitoset s'encara amb ell per dir-li:
-¿I perqué a tú? Perqué a tú? Perqué precisament a tú?
Sant Francesc resta tot sorprés. En refer-se un poc li diu:
-Escolta'm, fra Masseu: qué és el que vols dir amb aixó de «perqué a tú, perqué a tú, perqué a tú?».
Fra Masseu, tot i aquel aire diplomátic que li és consustancial, no pot amagar que les paraules del Sant l'inquieten un prou i exclama amb un poc de desfici:
-Vull dir qué, a sant de qué va tot el món a buscar-te... Perqué la gent vol vore't i escoltar-te i obeir-te... ! Tens un cos menut i escafinyat; una cara que no és res de l'altre dijous... De noble, d'alló que en diuen «estirp noble»... jo crec que ten ben poca cosa. I si és de coneiximents científics... tú vorás! Perqué doncs, peguen tots darrere de tú? Vinga, a vore si m'ho expliques...
Sant Francesc se'l resta mirant... Una ampla somrisa li va omplint a poc a poc tota la cara... Alga els ulls al cel i fica el pensament en Déu i, en baixar-ne de les céliques altures, s'agenolla per loar a Déu i donar-li grácies. I llavors, amb l'esperit tot amerat de fervor s'encara amb fra Masseu i li diu:
-Conque vols saber... perqué a mí! Dius que vols saber... perqué precisament a mí ! Vols saber... perqué tot el món ve darrere de mí... Mira, fra Masseu, vaig a dir-t'ho... La cosa és ben clara, vorás: Els ulls de Déu, massa que ho saps, veuen perfectament tot el que de bo i de roín hi ha escampat per tot arreu. I com aquests ulls santíssims no han trobat entre tots els pecadors haguts arreu del món a cap altre que ho siga més que jo, ni més vil, ni més baix ni més malvat... I com per a dur a bon cap l'obra meravellosa que porta entre mans, no ha pogut trobar sobre la terra una altra criatura tan dolenta... per aixó i res més que per aixó... Déu m'ha escollit a mí, fra Masseu! Te n'adones ja, fra Masseu? D'aquesta forma destacará millor la noblesa d'Ell, la grandesa, la fortalesa, la bellesa i la saviesa que al món ha d'infondre-li... D'aquesta manera se n'adonará també tothom qué, tota virtut el mateix que tots els bens procedeixen d'Ell i de ningú més; que ningú es pot gloriar davant d'Ell i, si es gloria... s'hi gloriará en el Senyor, al qui en definitiva pertany tota glória, ara i sempre, i pels segles deis segles.
Fra Masseu, en escoltar aquesta respósta tan humil i fervorosament dita, no pot menys d'admirar la santa humilitat del nostre Pare Sant Francese...
En honor de Crist. Amén.
Soleriestruch