Portada > Del Colegio > Curso 1976-77
La germana cigonya
Al laboratori de Física del Col·lege de Sant Antoni, tenim una cigonya dissecada. L'animalet, potser per alló de qué, aleshores d'ara, fins per anar pel cel cal anar ben documentat, dú a la pata dreta un anell d'alumini amb aquesta inscripció : «BB. Inform. 5704- Vogerwarte-Radolfzell-Germania». No res menys que aixó... !
Es tracta d'una cigonya blanca: «ciconia alba», per dir-ho amb una bona ditadeta de pedanteria i, al que conten, l'animalet aquest va morir del bac que pegó en voler recolzar-se damunt les teules esmaltades de la «mitja tarónja» de l'església parroquial de l'Assumpció d'ací Carcaixén. Aclarim qué, ací anomenem «mitja tarónja» a la cúpula del temple i afegim qué, el fet, esdevingué el día 26 d'agost de l'any 1955, festivitat de Sant Adriá, per si no ho sabien.
No tenim perqué amagar, que ens cauen simpática aquests animalets. Potser es tracta de l'ocell més estilitzat i elegant de tots els qui creuen el cel: una mena de maniquí per exhibir-ne els modéls de ploma que será de moda cada temporada. Les oronelles, hi ha qui diu, que se les miren per dalt de Pala, un poc despectivament ; i cap en el possible : les oronelles s'hi consideren..., cóm ho diriem?, quelcom així com pertanyents al cos diplomátic de les nacions que formen els ocelis per tot l'ample del cel. I no están elles orgulloses ni res, d'anar a tota hora vestides d'etiqueta!
La cigonya ha estat, fins l'altre día com aquell que diu, el primer vehícle emprat pels xiquets per vindre al món. Massa que tots ho saben 1 Ara sembla peró, que les coses han canviat un prou. I és ciar, se'n veuen, quan es deixen vore, i molt de tard en tard...
La cigonya aniua al més alt deis edificis més alts d'algunes poblacions, i té una marcada preferéncia pels campanars, i les torres i les espadanyes. Ho fa, diuen eis qui saben d'aquestes coses, per millor poder captar els precs que al cel eleven les futures mares, i que les cigonyes transmiteixen utilitzant el morse del seu crotorar, sense encantar-se gens ni miqueta.
Res, per altra banda, tan diligent i servicial com la cigonya. Tarden elles en cumplimentar les sol·licituts rebudes! I la de xiquets que han dut al món les cigonyes ! Perqué encara que alguns no s'ho creguen, és al cel i en cap altra banda on donen el «placet» perqué els xiquets vagen venint al món...
Menuda tasca els ha caigut a les pobres!
Al cel -informem de franc- fan postades de criatures amb aquell fang especial i tan ben elaborat, del que sois Déu en sap la recépta. Després de confeccionats, solen ficar als menuts al sol, per alió de coure'ls. La de coses que passen...!
La cuita aquésta, no sol durar més de nou mesos i, amb motiu d'ella, esdevenen coses ben singulars: als menuts que els «pega» el sol de pié -ángels meus!- ixen prou socarradets, amb els llavis i els ulls prou unflats, les dents molt blanques i el cabeil caragolat; altres en canvi, ixen doradets, amb els ulls mig tancats i una ampla somrisa «confuciana» que els ompli tota la careta; i també n'ixen, més caldria, de sonrosada blancor de porcel·lana, que dona gust de vore'ls tan touets, tan mantegosos... !
Se'n fan per tots els gusts i capritxos i és qué, a cada lloc geográfic els prefereixen d'una manera, amb la qual cosa, i per alió de «quedar» bé amb tots, les pobres cigonyes, s'arreen cada viatge! En especial als paisos asiátics i els africans, on sol haver-hi molta «demanda».
El savis de categoría «oficial» i solvéncia reconeguda, per vore de justificar d'alguna manera tots aquests desplagaments de les cigonyes, solen eixir-nos amb la gaita de les migracions i altres romangos del mateix trellat. Ganes de perdre el temps ! Ara qué, a nosaltres no... !
Dol peró, tindre que dir-ho: cada vegada s'hi veuen menys cigonyes. Perqué? Pensem si será perque als campanars i les espadanyes van engolint-seis, a poc a poc, eixes dinosáuriques edificacions on cap ocell vol ficar-se a viure. I és que els ocells en general i, la cigonya en particular, demanen un poc de calor humá: un calor afectiu que ni el ferro, ni el portland ni l'asfalt, mai no podrán donar-los.
A molts nius d'abans, ja «no hay pájaros hogaño». I pensem de vegades: en tindrem nosaltres un bon toll de culpa? S'haurán influenciat les cigonyes de les nostres desavinenges familiars, infidelitats conjugais, controls de natalitat, excés de desig i falta d'amor?
Res no sabem de cert. L'únic cert és, que cada vegada s'hi veuen més nius abandonats i més poquetes cigonyes...
Se n'haurán desplagat cap a eixos indrets recomanats pel turisme, on la vida és més... d'aquella manera, per dir-ho de forma que ningú s'ofenga, i on sol haver-hi prou menys treball, per ser molt poques les encomandes?
Cabria pensar també, si no en serán ofeses de que els mateixos xiquets dubten de l'altíssima misió que el cel els té assignada. El que no deixaria d'ésser una dissort com una altra... ! O no...?
Soleriestruch
El colegio crece
El Colegio está cambiando su estampa. Está cambiando en lugar, eso sí, donde apenas si se advierte, porque la transformación a que ahora se le somete queda dentro. A pesar, y precisamente, porque la reforma que adviene es tan poco manifiesta, no queremos dejar pasar la ocasión de su constancia en este nuevo ángulo que el centro añade a su contextura actual, ya que la envergadura que ecambio adquiere es digna de ser notada.
La evolución de las obras es lenta, como todo lo que requiere continuidad y tiempo. Así, lo que en principio era simple proyecto privado, difícil proyecto por las contrariedades económicas que su realización impone, va convirtiéndose en una mostrenca estructura hormigón y hierro, poco grata a la vista, pero que anticipa las dimensiones, hechura posterior, y amplitud que han de alcanzar sus dependencias. Quede aquí el documento gráfico antes que -esperamos- la no muy lejana culminación de las obras borre el actual aspecto que en su trayectoria diaria adquiere. En todo caso, servirá para el inevitable cotejo con fases inmediatas que la cámara gustará de fijar para siempre. Historia menuda, es cierto, pero es la nuestra.
Sant Francesc, semblanca de Jesucrist
Fon Sant Francesc, en tots els actes de la seua vida, un auténtic seguidor de Crist, al qui tractá d'imitar en tot i per tot.
A l'igual que Crist escollí dotze apóstols que ho deixaren tot per anar-se'n amb Ell, també Sant Francesc escollí en principi, per a pilar de la seua Orde, dotze seguidors que feren professió de la més estricta pobresa.
Un deis dotze apbstols de Crist, com se sap, acabó penjant-se... Un deis dotze seguidors de Sant Francesc, fra Joan de Capella, apostató i va penjar-se també, la qual cosa den servir-ne d'exemple d'humilitat i de temenga, i perqué se n'adonem a l'ensems que ningú no pot ésser segur de perseverar, si no és amb l'ajuda de la grácia de Déu.
Admirables models de santedat i calzas reblits de l'Esperit Sant foren els dotze apbstols, i modeis de santedat foren també els dotze germans de Sant Francesc, apbstols redivius, algún deis quals, com fra Gil, fon arrebatat el mateix que Sant Pan, fins el tercer cel ; altre, fra Felip, amb la ¡lengua tocada amb una brasa de foc per un ángel, com el profeta Isaies; un altre, fra Silvestre, a l'igual que Moisés, parlava amb Déu com qui parla at un amic de toda la vida; fra Bernat, tan humil com ben enterat en totes les coses de la Santa Escriptura, el mateix que Sant Joan l'Evangelista s'hi remuntava el mateix que una áliga, amb tota l'extraordinária poténcia del seu enteniment, fins l'altíssima llum de la Divina Saviesa... I un altre, darrerament, com fra Rufí, cavaller d'Assís, fon canonitzat en vida, tanta fon la seua santedat...
I per aquest estil foren tots ells: animetes privilegiades, singularment santes, com ha de vore's al llarg del que es diu en aquest llibre.
Soleriestruch
San Francisco de Asís cuidando a un leproso