Noticias del P. Vicente Ferrer

El P. Vicente Ferrer, misionero ya en el Ucayali (Perú), concretamente en Orellana, pequeña ciudad a la orilla del río, escribe a menudo y recuerda al Colegio.

Con los primeros chubascos anunciadores de la época de las grandes lluvias, la gente del pueblo ha dedicado un día entero al «minga», trabajo en común de toda la aldea para reforzar la escuela y arreglar caminos y trochas que conducen a la selva. «Dentro de poco -dice- las aguas del río subirán hasta aislar la casa, situada por eso a prudente altura. Para pescar, basta con lanzar la caña desde la misma puerta.» La vida se paraliza ahora no poco. El agua se extiende por toda la selva, llana como la palma de la mano. La canoa, amarrada a la puerta de la casa, es la única oportunidad de romper el cerco.

El P. Ferrer en la iglesia de Mazamari en un momento de la liturgia del domingo de ramos.

Proliferan los sapos. En el tejado de la cocina, se ha situado uno que no detiene su extraño croar como de gallina. Pero proliferan aún más los mosquitos, algunos de picada dolorosísima. Toda precaución es poca para evadirse de la sutileza con que el mosquito ve el modo de llegar al cuerpo humano. El mosquito, multiplicado hasta el infinito en multitud rondadora, es la gran pesadilla del nativo y, cómo no, del misionero.

Es dura la vida en la selva. El peligro acecha en todas partes. El calor es sofocante. La total entrega a la labor misionera da escaso fruto. Las satisfacciones son pocas y el sacrificio mucho. El P. Vicente Ferrer necesita de nuestro aliento y de nuestras oraciones. Estas son sus señas:

Familia de shipivos, nativos que viven en zonas cercanas a Mazamari y que acuden a su colegio "Aldea del Niño" con esa forma peculiar de vestir.

Rdo. P. Vicente Ferrer
Vía Iquitos. ORELLANA (Ucayali). PERU.
Aunque tardía, incluímos la carta que con motivo de Navidad envía el P. Ferrer a todos sus conocidos

Un valenciano prepara la paella en cualquier latitud que se encuentre.

Nota del webmaster: El P. Ferrer sigue en las misiones de la Amazonía Peruana. Ahora reside en Mazamari. En esta web encontrarán noticias del P. Ferrer, su dirección actual y muchas fotos a partir de ese enlace. Ahora se llama Joaquín Ferrer (los frailes siempre cambiándose de nombre...)

Passen els Reís

A «Juanito»... «el dels frares».

Cada día dú el sen afany. I cada hora...

I cada nit el seu encant... I entre totes elles, cap altra com la de la diada deis Reis.

Arribada que n'és, l'afany de tota humana criatura, ho diga o s'ho calle, sembla no ésser ne un altre que el de tornar a ficar, per un si acás... les sabates al balcó. D'amagat, més caldria... !

No, no hi fan els anys ni els desenganys que un porte penjats a l'esquena; tot és possible quan passen els Reis...

La nit deis Reís, -massa que ho saben-, baixa del Cél una llum extraordinária que foragita i acaba per desfer a la fi, tota mena d'escepticismes. És llavors quan s'assoleix la certesa de qué, en aquest món, ningú és tan «dissortadament» ric, ni tan «solemnialment pobre» com per no demanar-los res ais Reis... quan passen. I no será possiblement aquesta certesa, el primer regal que els Reis ens porten ?

Esperar! Qui no espera, Senyor, alguna cosa...? O és que existeix al món qui puga tenir-ne les entranyes de l'esperit tan dissortadament estérils que no hi hatja en elles ni un brinet d'esperanga?

S'ha dit -per qui, no ve ara al cas- que la mesura de ¡'ánima la dona la quantitat de dissort que pot soportar. Ens sembla un aforisme amb un regust de pomes agres; a més a més de poc afortunat. I amb ben poca grácia, la veritat. Nosaltres sóm dels qui creuen qué, la mesura d'un honre, la dona... la seua capacitat de poder arribar a amonyicotar l'esperit. En sóm plenament convenguts i, éssent així, res no den extranyar a ningú, que estimem la diada deis Reis com l'ocasió més escaient per intentar-ho...

«Sieu com els xiquets» o una cosa així, va dir-ne Aquell que, per Amor, va voler baixar a viure entre nosaltres. Amonyicotem dones l'esperit; sols així será possible la factibilitat del miracle. O intentem-ho al menys. Clar qué, si bé ho penses, quán, Senyor, havem deixat d'ésser-ne uns monyicots?

I per no haver deixat d'ésser-ho mal, és pel que creiem en l'arribada deis Reis que venen... Déu sap d'on, ni cóm, ni perqué. Peró venen sempre.

Venen una nit, al cap de l'any, per omplir d'un goig ilusionat l'animeta deis menuts... i d'enyor l'ánima nostra. Venen perqué es planyen de nosaltres... com nosaltres ens planyem deis dissortats que res no esperen, que és, potser la més gran de les dissorts. Perqué fins els morts, tot i ésser els morts... esperen sempre!

Creiem en eis Reis. Confiem en la seua arribada de cada any, tot i la cárrega de desencants que enverinen ja la nostra animeta. I ens plau pensar en el goig infantil que fa brollar la sena arribada; un goig que ningú ni mai podrá esborrar del món... perqué seria com privar-lo d'un bálsem miraculós amb el que poder guarir la cancerosa llaga del dubte.

Creiem en els Reis. Qué ens portarán els Reis? Tant hi fa... Sempre ens durán, si altra cosa no, una espurneta d'esperança ilusionada; la possible certesa de que Déu, en eixa nit... se'n recorda un poquet més de tots nosaltres.

Qué ens durán els Reis? Senyor: acás no será prou la seua vinguda? De quina altra millor manera podriem arribar nosaltres a netejar el rovell de desencant que duguem agafat ais ossos de l'ánima?

Qué ens portarán els Reis...!

Res no importa. El que importa, Senyor, és que vinguen sempre, si per altra cosa no, per reverdir-nos les nostalgies d'uns temps ja tan llunyans que... ja ni sabem el motiu d'aquell goig que sentiem, sols de pensar que els Reis havien de vindre.

Soleriestruch

Villancico hosco y negro para llorar