Portada > Del Colegio > Curso 1974-75

Una més...?

No podem evitar-ho: en topetar-nos amb un solar cercat per uns canyissos o uns taulons, amb aquells flamants requadres tan a la vista ficats, perqué tot el món s'entere de quí són els tècnics que intervenen, el constructor, decorador, llanterner, proveedors de materials i la presumptuosa advertència de qué, tots els qui treballen a l'obra porten un casc per protegir-se'n de tota mena de colps; en vore-ho, tornem a dir, res, que ens fiquem a tremolar com un flan servit per un cambrer plé de picors. I pensem: Déu poderós, què n'eixirá d'ací?...

Ara mateix i sense anar més lluny, les nostres cametes són presa d'una delitosa tremolor prou «aflanada». Motius? Senzillament que se n'havem adonat de les obres que són fent a la Placeta del Convent, junt a l'església de Sant Francesc i damunt del mateix solar on hi fora, fins no fa molt, la casa on va náixer Juliá Ribera. Perfectament situats? Nosaltres som així: o escudellem tota mena de detalls... o no en donem cap.

Al que anavem peró: ens assabenten que van a bastir a l'esmentat lloc, un edifici d'aquells que ara s'estilen: molta planta i poc raïm. Perquè, això sí, «plantes» solen tenir-ne més que el Jardí Botánic; ara, al que toca a « raïms» d'arquitectònica bellesa, la veritat és què si, de quan en quan, te trobes algún cabrerot, és el tot.

Coses dels temps que corren. Avui, quan es compren 200 metres quadrats de solar edificable, és perqué se té el guilopet propósit de multiplicar-los per 10, per 15 o per 20, repartits en tantes «plantes» com indiquen els guarismes multiplicadors. Gent espavilada, sí senyor; i que diguen el qué vullguen...

Així ocorre de vegades que, quan menys t'ho esperes... plaf!, t'hi trobes davant deis nassos una cosa monolítica i plena de forats, a més a més de tan alta... que no pots vore ni aquell badallet del Cel per on ta mare s'assomava per aconsellar-te.

Pobra Placeta del Convent! Aquesta Placeta ha estat, fins les hores d'ara, la més simpática, ben proporcionada, ¡luminosa i bonica de totes les que «encara» tenim. N'era també, a més a més, el bressol dels jocs infantils de tots els qui, com nosaltres, n'han botat ja la ratlla del grapat d'anys que «no tenim»; la «sala d'espera» de les nostres anades a l'escola. Perqué grácies sien donades a Déu Nostre Senyor, nosaltres havem anat a les escoles del Convent, quan al Convent hi eren «quasi» les úniques escoles que a Carcaixén teniem, I cóm se'ns fa un pam de greix ficar-nos a parlar de totes aquestes coses!

Ara, mira per on, s'han ficat a fer obres a la Placeta del Convent. El que res no significaría ni ens importaría, si no saberem que van a bastir-ne un edifici flamant i amb més «pissos» que canyissos s'hi veien a una andana on criar cucs. Qué esdevindrá i qué li esdevindrá la Placeta? Qué se'n fará de ¡'armónica proporció de la Placeta, d'aquell lluminós espai que ara acull, de la grácia actual de la seua silueta?...

Cóm sonarán d'ara en avant, aquelles campanes de l'espadanya de I'església del Convent de Sant Francesc? Fins on arribará, d'ara en avant, el só del bronze d'aquelles campanes, quan se li fique per davant una dinossáurica edificació, obstaculitzant-ho?...

Pobra Placeta; la que se li apropa...! I nosaltres que n'erem tan tranquils pensant que no podía passar-li res, essent com n'és ficada sota la paternal protecció d'aquell «pobret» que deia «germans» als cucs i als estels, a l'aigua i a les flors, al Sol i als ocells i al foc... I també, perqué no?, als posseidors d'una ánima generosa i als de magnanimitat un poc rovellada!

Santa ignoráncia la nostra! Angélica esperanza, l'aniuada dins del nostre cor. N'erem plenament convençuts de qué, si a moltes altres places les havien tractades a patades... o cosa així, havia estat perqué les pobretes no tenien a cap bona ánima que els llengara una maneta, ni a ningú que manara prou evitar-ho. I ens planyiem de les pobretes, a l'ensems que sentiem allá al fons de l'esperit una beatífica tranquilitat, quan pensavem que, a la Placeta del Convent, mai no podría ocórrer-li una cosa així...

I sí que pot ocórrer-li... a menys que el Pare Sant Francesc s'espavile com cal. Perqué com s'encante un poc, la Placeta esdevindrá... una de tantes coses com a Carcaixén se n'han anat a fer guitzes, sense que ningú ho evitara, encara qué, aixó si, mai no els han faltat unes lamentacions més o menys farisaiques... quan ja la cosa no tenia reme¡...

Com el Cel no se'n preocupe d'ella, qué malament va a passar-ho! No s'ho agafará Sant Francesc com a cosa própia, fent que s'alcen muntanyes de pietat als cors deis homens? No voldrán llavors evitar aquest malifet, si aixó ha de servir-ne, encara que indirectament, per poder així ficar de manifest, una «valencianía» auténtica i com cal?

Confiem doncs, en el miracle. Malgrat tots els malgrats, confiem en la possibilitat del miracle. I en la bona voluntat deis homens. Al món no és tot perdut havent-hi una espurneta de bona voluntat al fons de l'esperit. I és precisament una espurneta de bona voluntat, allò que fa falta per adonar-se'n de que res no es guanya volent ofegar, al qui és humil, amb elefentíaques manifestacions de grandesa i poderiu. Ho diem de tot cor...

Confiem doncs, en la possibilitat del miracle! I si no arribara, si anara avant el desconsiderat propósit de no fer-ne cas, reste ací expresada la nostra protesta a la manera evangélica «Perdona'ls, Senyor... perqué no saben el que van a fer»!

Soleriestruch

Hay que reconocer que los antiguos edificaban en los sitios más inoportunos

Lo uno y lo otro

«Lo uno y lo otro» no son sólo el resultado de hechuras gramaticales para intervenir conceptos indefinidos y disgregados. «Lo uno y lo otro» son términos polarizadores, con frecuencia, de posturas contrapuestas. Al radical se opone el progresista, a lo blanco lo negro, al exclusivismo la participación indiscriminada. Hay una rivalidad permanente entre «lo uno y lo otro», por sobre la línea insalvable del contraste disociador. Todo un Unamuno se empecinaba en que la vida misma no cobraba sentido sino en la medida en que se logra convertirla en estertor combativo.

Sólo terceros ingredientes pueden vencer oposiciones radicalizadas: el diálogo alivia discrepancias, la crítica compensa desajustes, el amor concilia contrarios, la armonía asocia en conjuntos amplios elementos discordantes. Como en este grabado alicantino en que el castillo fronterizo, apaciguado ya, sin frontera que proteger, se integra sin estridencias en un todo fuertemente contrastado, donde unas casitas unidas empiezan a hacer pueblo.

Otra vez el fuego

De todas las pasiones que mueven la voluntad del hombre, la del corazón nunca como ahora ha conocido mayor libertinaje. Se ha perdido la rectitud en el amor, porque la rectitud es trabajosa. No importa ya tener o no el corazón limpio y hasta se argumenta que la higiene en tales estratos de la conducta humana, es una malformación, una represión del instinto. ¡Nada de represiones! ¡Ningún límite al amor! Se ama libremente, sin freno, sin reparar en respetos a nadie ni a nada. Y se pretende eliminar a la novia y a la esposa: hoy está la amiga. En este duelo entre Dios y el mundo, se ataba este extremo como un logro del orgullo y la petulancia de los vencedores. El amor ya no es virtud. Hasta se vende el amor, perfectamente comercializado por agentes del vicio que nos acusan de intransigentes. Países hay en que el negocio del amor les ha convertido en sociedades de alto nivel económico. Estamos viviendo un diluvio de fuego cuyas chispas a todos nos salpican.

Realmente, el corazón es hoyo insaciable que el agua material del apetito no consigue anegar nunca por completo, porque el amor, a nivel de delito y satisfacción nerviosa, nunca sacia del todo: es la Coca Cola dulzona que invita a beber más.

Se hace notar, cada vez más, la ausencia de Dios en todo. Le hemos dimitido y nos falta ese soplo valiente que hincha el pecho y allana hasta El los sentidos, alfombra de su voz y de sus pasos. De poco sirve inventar nuevos modos de presentar a Dios ante el rostro del mundo si el afán de comodidad y de placer incontenidos no le hacen hueco. En tan poco propicias disposiciones, Dios no se deja reconocer.

Se habla ya de un futuro más restringido para la práctica religiosa. Se nos avecina un mundo de minorías religiosas. Tal vez, la mayor intensidad de un amor verdadero, salido de una Iglesia otra vez inicial, se extienda a nuestros pies como un fuego, éste ya purificador, achicando estatuas de corrupción, ideologías inconsistentes y cerniendo arenas limpias del lodo oscuro en que sólo el apetito importa.