Portada > Del Colegio > Curso 1974-75
Noticias misioneras
 |
El P. Ismael DíezHasta hace poco, el P. Ismael ha cooperado en actividades educativas con los Padres Franciscanos que ejercen apostolado en Argentina. Nos alegra la noticia de poder tenerle entre nosotros y no desechamos la esperanza de contar con él próximamente en las tareas del Colegio. |
 |
El P. Juan MoscardóEl P. Juan Moscardó viene desarrollando en Hong Kong actividades misioneras de difícil realización. El aprendizaje de idiomas, sobre todo el más arduo del chino, no han sido los únicos obstáculos que vencer. Arraigado ya en tan lejanas y distintas costumbres, nos escribe recordando el año que ha pasado entre nosotros, tiempo que empleó, entre otras cosas, en exponer objetos artísticos procedentes de China. El Colegio fue testigo del entusiasmo que puso en montar lo que ocupó por un tiempo nuestras salas de recepción. Nuestro apoyo moral a su saber hacer apostólico. |
La cosa ocorregué així
A la memória de una mare
Tots havem sentit parlar d'Herodes; uns més, altres menys, qui, no ha sentit parlar d'aquell subjécte amb tan males puces que en fon un grapat d'anys Tamo de Judea?
Tots saben també que manà degollar a tots els xiquets del país on manava. Motius? Doncs res, que es ficà fet un bou quan l'assabentaren tres reis arribats de l'Orient, que havia naixcut un nou reí al seu país, al qui anaven a tributar homenatge i acatament. Mare, cóm va ficar-se... !
No és per dir-ho, peró Herodes, a més a més de prou «mala sombra», tenia una sang ben dolenta passetjan-li el cos. I a tot ajó, el dissortat es creia Déu sap el qué. És el que sol ocòrrer, molt de «jo i nengú més» i de trellat ni un pessiguet; i cóm van a tindre'n si no saben la botigueta on el venen? Tot volen adobar-ho amb bufits i renecs, que és una manera com una altra de voler perdre el temps: bromera enmalicxiada i res més...
Si senyor, va manar Herodes degollar als xiquets de menys de dos anys. Qué et pareix? I els pobrets caigueren com a mosques...!
Jesús peró, grácies a Déu, no va caure en l'espartada. El Cel va evitar-ho enviant-li un àngel al fuster de Natzaret, per a dirli que picara soleta, perqué se n'apropaba una tronada d'aquelles de llamp i pedra.
Va encantar-se Sant Josep en aparellar un burret que tenia! Feu pujar llavors a la Verge Maria dalt de la bestioleta, li donà el Xiquet i, sense acomiadar-se de ningún, perquè no estava el temes per a romangos, pegaren a fugir tots plegats, per vore d'escapar de les sarpes d'aquell mala bestia.
Podeu imaginar però, la celeritat que pot assolir un asse carregat amb una Dona i un Xiquet, conduït del ramal per un home ja madur. Apliqueu -els qui n'estiguen enterats, que no sé perquè molts de vosaltres n'estareu dejuns- una prou elemental formuleta de física, i se n'adonareu llavors de qué, per molta matinada que haveren fet els fugitius, el trayecte recorregut no seria gran cosa.
I mira per on, i quan menys s'ho pensaven, veieren allá al lluny una ben valenta polseguera que feinen els cavalls dels encarregats de cumplimentar el manament d'Herodes. Al pobres Sant Josep se li afluixaren les cames; la Verge es ficà plorar com una «madalena», mentre s'arrepretava al Xiquet contra el pit. Cóm podrien escapar d'aquella gent que duia tan bons cavalls? Sant Josep, esgarrifat, tot era mirar per vore si trobava un lloc on amargar-se. De bades allò era més pelat que la palma de la mà; sols hi havia a la vora del cami un datiler desmelenat i plé de pols... I com no era cosa d'anar triant, a ell anaren a refugiar-se.
Home -direu potser- dones si que és baix d'un datiler un bon lloc per amagar-se. Us esperava. Miren: no presumiu, ara ni mai, d'espavilats. Tota presumpció és cosa dolenta, al dir del nostre Don Miquel de Cervantes. Perqué potser no haveu caigut en el conte de que, tractant-se del mateix Déu, i tractant-se d'una Mare plena d'angúnia que demanava protecció, ni el Cel podía negar-se, ni l'arbre deixar de fer el que va fer. Que qué fon el que feu? SenziIlament açò: baixar totes les rames per ocultar als fugitius que a ell havien acudit...
Si senyor, aixó fon el que va ocórrer, més cert que soc ara contant-ho. Que perqué n'estic tan cert? Vatja una pregunta: perqué era així com ma mare m'ho contava. Ma mare, sí, senyor, ma mare... Ma mare que sabía d'aquestes coses quaranta vegades més que tots nosaltres junts. I, era ella la qui m'assegurava -no ho sabría ella bé!- que desde llavors porten els pinyols dels dàtils una «o» gravadeta al seu llom: la primera lletra de la primera paraula d'aquesta frase pronunciada per la Verge, agraint-li a l'arbre el benifet rebut: «Oh compassiu datiler: mai no sabré pagar-t'ho». Senzillament...
Sí, potser se n'havieu adonat de la marqueta aquesta. Ara bé, sabieu el motiu de l'existéncia d'ella? Que ja el sabieu? No sieu atrevits... Vosaltres qué aneu a saber! Vosaltres, si estudien de calent com obligació teniu, potser un dia n'assabenteu de a quina familia, génere o espécie pertany el datiler... O de la proporció de sucre, proteínes i celulosa hagudes al fruit. Pero d'eixa «o» que marca els pinyols de dàtil... vosaltres què aneu a saber-ne! Qué aneu a saber vosaltres, si mai d'aquesta cosa se n'ha escrit en cap de llibre!
Confesseu la vostra ignoráncia! De totes aquestes coses, la qui veritablement sabía era ma mare. Agraiu-li doncs a ella tot el que us he dit. Jo... Jo m'he limitat a dir-vos alló que ella me contava quan jo era menut...
I quánta aigua ha portat el Xúquer des de llavors... !!!
Nadals 1974
Soleriestruch