Portada > Del Colegio > Curso 1973-74/nº 71
L'AIGUA VIVA
Poema que obtuvo la flor natural en los
juegos Florales conmemorativos de las Bodas de Oro.
La pluja
S'ha enfosquit lo celatge i ha restat l'ambient
envoltat pel misteri d'aquest orar silent,
fervorós, de la terra, salmodiat del vent,
demanant la fecunda saba del firmament.
Com ressò d'un plor tebi de donzella aimant,
de lo cel cau la pluja, i en l'aire polsant,
d'argent i or, mils de cordes, en lira gegant,
al dansar de les perles compon el seu cant.
La saó de la terra fará, amb les llavors,
la virtut i el miracle de fruits provisors;
florejar les collites deis bons llauradors
i el lluir de les hortes arreu de colors.
La pluja pausada, teixida en un ve¡,
enclou en ses cobles un poema de cel. |
*
La rosada
Poc a poc lo jorn desperta
en incertes claredats;
lo jardí va enllumenant-se
del sol per sos minsos raigs...
i l'ambient és tot frescura
de l'albada a son esclat.
Lo ventijol que s'esgola
per les planes i els fondals,
espolsa blanca rosada
com pluja de diamants.
Cada llir¡ és una joia
per cents de perles ornat;
cada rosa, una arracada;
cada viola, un encant.
Lo jardí val aleshores
més que amb sol enllumenat.
No sé qué té la rosada,
en son angoixa de plorar,
que és en lo jardí un idil·li
format per rims eternals:
cada perla és una estrofa
que ens parla quietud i pu..
Sembla talment la rosada,
la cantúria de les llágrimes
en poemes de cristall. |
*
La fontana
En mística estança de flors virginals,
resant llarga estrofa de maga cadència,
d'ocults brolladors surt l'aigua a cabals
per vella fontana i amb folla estridéncia.
El líquid que munta més enllá que els arbres
i cau en desfetes garlandes d'albor,
canta son poema, rodejant els marbres,
de blanc Paros, clássics, d'uns déus de l'avior.
Antiga fontana, que son tot misteri
de brillant sonata de mágic psalteri,
ben be que us recorda mon cor pelegrí...
I al fons de lo llibre de ma inoblidança,
restará per sempre la grata enyoranca
de l'aigua que resa pregària sens fi. |
*
El manantial
Entre els rocams de la muntany,
del marge prop d'un caminal,
naix remorós, amb rima estranya,
el bullidor manantial.
Els alts pivets i les boixeres,
per un costat li fan dosser,
i per l'altre, les cingleres
serven son lloc amb cims d'acer.
Al fort d'estiu o en primavera,
en l'hivern o la tardor,
al trenc del jorn, en llum darrera,
el manantial cerca el pastor.
I quan la nit de blanca lluna
sospira el seu animador cant,
ma fantasía crea una
dança de gnoms a son voltant.
|
*
L'aljub
Atura't, pelegrí,
que és llarga la jornada;
aquesta aigua gelada
bevem-la sense fi,
que sap a romaní...
Atura't, pelegrí.
Que és llarg lo caminar
i la existéncia curta;
aquesta aigua de murta
ens el fará alegrar...
Bevem-la sens parar,
que és llarg lo caminar.
L'aljub, que és taronger
en flor; fruit de grosella;
blaus lliris en poncella,
¡ aromes de roser!
Val tot el món sencer
l'aljub que és taronger !...
Atura't, pelegrí,
i beu l'aigua sens fi,
que resa poema diví
i sap a romaní. |
*
El riu
Puig avall, fins la plana, serpeja lo riu
i amb ses mil giravoltes dibuixa un festó...
Es lo riu el misteri que serva el turó
quan la nit silenciosa llegendes reviu.
Es lo riu nostra vida: nu i xic al cim nat;
rodolant pers els boscs, de flors és cobert...
I l'esclat de l'escuma, que en l'aire se perd
és brial de promesa¡ amb randes brodat.
Es al jorn, un espill on se mira el sol
i, a la nit, d'alba lluna, platejat llençol,
que cobreix les històries i els secrets de l'amant.
I a lo llarg de la plana, trenant son destí,
embaumat per les roses i el blanc gessamí,
cap el blau s'enlaira son prolífic cant. |
*
El mar
Divinal mantell d'esmaragda i turquesa;
caminal immens, tranquil i sorollós,
la cançó d'amor, tes cordes l'han depresa,
i la tany, fervent, ton cor misteriós.
Divinal mantell, que amb rellamps te corones
i, amb lo tro del cel, dibuixes ton camí;
per el ten exorn, s'aixequen turons d'ones
que s'enclou dins d'elles l'humanal destí.
Cangó de la Mar, furienta i assossegada,
jo rime per tu la darrerá tonada
que surt en mon pit en fervorós cantar.
Jo us pregue, Senyor, que quan els meus ulls ceguen
i el cor i l'esperit dintre mi no bateguen,
vull encara oir el poema del Mar! |
RAFAEL ROCA COLL
Si la palmera supiera...
Eje vertical de la vida y el juego en el Colegio, la
palmera ve amenazados sus días por mor de reformas inevitables.
Desde lo alto ha venido contemplando el paso de generaciones sucesivas
de estudiantes y, a veces, ha tenido que apartar con sus manos fibrosas
pelotas agresivas que subían hasta ella y amenazaban su frente.
Presidir nuestras fiestas ha sido su último acto oficial, y a fe
que lo hizo siempre bien. Tal vez se mece ahora, temiendo su fin, en un
prolongado gesto de despedida. ¡Sí que lo sabe!
