Paseo literario por Valencia

Una passejada literària per la València del segle d’or
per anar a l’encontre de sor Isabel de Villena
València, 23 d’abril de 2010

Conéixer una ciutat és conéixer la cultura dels seus habitants. L’espai urbà està ple d’indrets que ens poden evocar tot un conjunt de sensacions que provocaren uns autors per escriure unes obres que passaren a la història universal. La València del segle xv està ple de tots aquestos punts que ens ajudaran a conformar la mentalitat i el saber fer de la mentalitat d’aquella gent i que ens han conformat com a poble.

Punts de lectura

Llotja de la seda

Centre neuràlgic de la València econòmica del segle xv. Amb el renaixement de la vida urbana les ciutats van experimentar un gran creixement demogràfic i un augment notable de la vida econòmica i comercial. Van aparéixer les universitats, centres d’educació vinculats a les ciutats i, per tant, alternatives al model de la cultura monàstica. En aquest context els laics reclamaren una participació més activa en la vida religiosa. L’exemple més rellevant va ser sant Francesc d’Assís, que va emprendre una vida de penitència sense ingressar en un monestir ni seguir la carrera eclesiàstica. Posteriorment, els penitents agrupats entorn de Francesc es van transformar en un orde religiós, els franciscans. Els ordes mendicants, els franciscans i els dominicans, van exercir una influència ben important en la societat medieval dels segles xiv i xv. Van instal·lar els convents a les ciutats i van organitzar una activitat pastoral centrada en la predicació i en la producció d’obres de divulgació del saber universitari per als laics, com va ser el cas de sant Vicent Ferrer i Francesc Eiximenis respectivament. Els ordes mendicants es van encarregar, mitjançant la predicació oral i escrita d’educar en la fe aquesta societat.

A la llotja llegirem poemes dels franciscans Francesc Eiximenis (Exemple del mercader ambiciós i el diable, pàg. 107) i Anselm Turmeda (Elogi dels diners, pàg. 109) així com aquestes quadernes vies de l’Arcipreste de Hita (Sátira contra el dinero)

Plaça del mocadoret

És en aquesta placeta on es conta que succeí un miracle mentre el sant dominicà deia un dels seus sermons. Amb el propòsit d’educar en la fe, el sermó es va convertir en un element de la vida quotidiana de les ciutats. Per la capacitat que tenien d’influir en la mentalitat de l’home medieval, es poden comparar amb els mitjans de comunicació actuals.

Nosaltres escoltarem de sant Vicent el sermó No faràs fornicació (pàg. 114)

L’estil dels trobadors

Al final dels segle xiii la figura de Cerverí de Girona tanca el període de la poesia trobadoresca. L’occità que fan servir els poetes catalans apareix cada vegada més catalanitzat. Al darrer terç del segle xiv s’ha consolidat una tradició poètica catalana de caràcter propi. A les acaballes del segle xiv i els primers anys del segle xv escriuen poetes com Jordi de sant Jordi i Ausiàs March, tots dos cavallers, per als quals la poesia és un complement de la vida militar i cortesana.

En aquesta plaça escoltarem de Lo presoner deJordi de sant Jordi A (pàgina 144-146) musicat per Raimon. L’obra d’aquest poeta està escrita en una llengua que volia ser occità trobadoresc, però que en realitat és un híbrid d’occità i català.

Deixant l’estil dels trobadors

La poesia trobadoresca amb el seu amor cortés conegué un home de Gandia que la feu evolucionar. La mà d’un altre poeta de Burjassot ens presenta el senyor de Beniarjó.

En la poesia d’Ausiàs March, com en la de Jordi de sant Jordi, retrobem molts dels motius i de les situacions amoroses característics de la poesia trobadoresca, cosa que ens permetria considerar-los com «trobadors ressagats». Amb el pas del temps ens trobem amb aquestes paraules que ens anuncien un canvi.

De cavallers

Davant del Palau de la Generalitat, al carrer Cavallers, és el moment d’escoltar històries d’aquestos. I ací en tenim un:

«A mi dien Tirant lo Blanc, per ço com mon pare fon senyor de la marca de Tirània, la qual per la mar confronta ab Anglaterra, e ma mare fon filla del duc de Bretanya e ha nom Blaca; e per ço volgueren que jo fos nomentat Tirant lo Blac». [Tirant lo blanc, cap. 29]

I per donar-nos a conéixer el llibre on es conten les històries d’aquest, ningú millor que Cervantes. Al seu elogi, Cervantes remarca dues qualitats de la novel·la de Martorell: la capacitat d’entretenir i la versemblança de l’argument i els personatges. Joanot planteja sempre la novel·la dins dels límits de la versemblança. Cervantes recomana als lectors que s’emporten el llibre a cas, perquè era un llibre seriós i divertit alhora, i, sobretot, perquè era una novel·la molt diferent de les que havien fet perdre l’oremus al pobre Alonso Quijano.

Por tomar muchos juntos, se le cayó uno a los pies del barbero, que le tomó gana de ver de quién era, y vio que decía Historia del famoso caballero Tirante el Blanco.

–¡Válame Dios –dijo el cura, dando una gran voz–, que aquí está Tirante el Blanco! Dádmele acá, compadre, que hago cuenta que he hallado en él un tesoro de contento y una mina de pasatiempos. Aquí está don Quirieleisón de Montalbán, valeroso caballero, y su hermano Tomás de Montalbán, y el caballero Fonseca, con la batalla que el valiente de Tirante hizo con el alano, y las agudezas de la doncella Placerdemivida, con los amores y embustes de la viuda Reposada, y la señora Emperatriz, enamorada de Hipólito, su escudero. Dígoos verdad, señor compadre, que por su estilo es éste el mejor libro del mundo: aquí comen los caballeros, y duermen y mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte, con estas cosas de que todos los demás libros deste género carecen. Con todo eso, os digo que merecía el que le compuso, pues no hizo tantas necedades de industria, que le echaran a galeras por todos los días de su vida. Llevadle a casa y leedle, y veréis que es verdad cuanto dél os he dicho.

–Así será –respondió el barbero–. [...]

[Quijote, Cap. vi. primera parte: El escrutinio de la biblioteca]

Com era la ciutat en els moments de Joanot? Al fragment Sobre València (pàg. 183) ho podem saber. Què diferent la impressió del rei conqueridor a l’entrada de la ciutat al Llibre dels Fets. (La conquesta de València, pàg. 83)

La Impremta

Trobes en lahors de la Verge Maria és l’obra literària impresa més antiga que es coneix a la península ibèrica, durant molt de temps es considerà el primer dels impresos a València, i recull 45 poesies en honor de la Mare de Déu, la major part en valencià, que foren presentades a un certamen en què el virrei del Regne de València Lluís Despuig convocava els trobadors per tal que hi presentaren aquests versos en valencià, en castellà o en italià. Foren impreses per l’alemany Lambert Palmart el 1474. Hi ha una abundant representació de la burgesia. S’ha de destacar la presència d’alguns noms que després serien famosos en la literatura com són els de Roís de Corella, Jaume Roig, Jaume Gassull, Bernat Despuig, Lluís Alcanyís

Convent de la Trinitat

Seguint amb la tradició literària del xv ja hem parlat de Roís de Corella, fill d’una família noble que va nàixer a Gandia i sembla que visqué gran part de la seua vida a València. Havia d’haver sigut cavaller i dedicar-se a la milícia però com no l’atreia es dedicà a la teologia. Tingué una intensa vida amorosa. Segueix amb la tradició ausiasmarquiana del decasíl·lab, i també amb el centre temàtic de l’amor, però molt més humanístic. Entre les seues obres amoroses, ens ha arribat a través de diversos cançoners la Balada de la garça i l’esmerla, considerat un dels millors virolais de la poesia catalana. Roís de Corella tanca el segle i haguera pogut ser el punt de partida per al barroc català en l’àmbit de la literatura, si la seua obra s’haguera continuat difonent en el segle següent i haguera actuat com a model per als autors posteriors, però el procés de castellanització a què es va abocar l’alta societat valenciana de l’època feren impossible aquesta continuïtat.

Ja que estem dins d’aquest monestir no podem deixar de parlar d’Isabel de Villena

Va nàixer a València el 1430. Filla bastarda del noble castellà i escriptor Enrique de Villena. De ben jove professà clarissa i ingressà en aquest convent de la Trinitat, fundat per la reina Maria, cosina seua i esposa d’Alfons el Magnànim. Arribà a ser-ne abadessa el 1463, per a la qual cosa calgué una dispensa especial del papa per la seua condició de filla bastarda. Morí en aquest mateix convent el 1490. D’Isabel de Villena s’ha conservat una única obra que li ha valgut un reconeixement universal, la Vita Christi, que va veure la llum per primera vegada el 1497, en edició d’Aldonça de Montsoriu, l’abadessa que la va substituir en el càrrec. Segons Martí de Riquer és «un llibre biogràfic i de contemplació alhora».

El llibre està estructurat en tres parts. La primera comprén des de l’anunciació fins al naixement de Jesús; la segona part és la més breu i narra des del naixement fins a la mort i resurrecció de Crist, contada des del punt de vista de la seua relació amb les dones; la tercera, finalment, abasta des de l’ascensió de Crist fins a la mort de Maria.

Com lo mateix Àngel revelà a la gloriosa anna la privilegiada concepció de la sua excel·lent filla, a la qual posaria nom Maria

L’àngel sobtosament fon a la posada d’Anna, la qual trobà en oració ab molta dolor e plor, e dix-li: «Dominus, misit me ad te, quem dilexisti mente et puro corde», volent dir: «Anna, hajau goig infinit, e deixau lo plorar, car lo Senyor qui vos amau de pensa e cor me tramet a vós dient: «Tristitia vestra convertetur in gaudium, et gaudium vestrum nemo tollet a vobis»; car la tristícia vostra serà convertida en singular goig, e lo goig vostre nengú no el tolrà de vós, car siau certa, senyora Anna, que de vós ha dit Salamó: «Invenit gratiam coram occulis Domini», car vós haveu trobada gràcia en la presència de nostre Senyor Déu, e la vostra oració és per sa Majestat oïda, e delibera donar a vós molt més que no haveu demanat, car vós sols demanàveu fill o filla semblant als altres pecadors, e nostre Senyor Déu vol que concebau una filla tan singular que pecat original, venial ni mortal en ella jamés serà trobat. Pura de tota culpa la concebreu, e pura la criareu. E en puritat e nedea serà tota la sua vida, car d’aquesta senyora ha dit nostre Senyor Déu, per boca de Salamó: «Pulcra es, amica mea, et macula non est in te.»

»Vós, senyora Anna, desijau créixer lo poble vostre; aquesta excel·lent filla vostra serà la llanterna qui portarà llum divinal per salvar tot lo món generalment; e no perirà sinó per sa culpa pròpria. Vós haveu promés d’oferir al temple, a la servitud divina, lo que parríeu; ara siau certa, senyora, que la vostra filla és lo verdader temple on 1’eternal Déu i Senyor serà vist e adorat. E d’ella serà cantat: «Templum Dei sanctum est»; car aquest temple serà sant, de singular santedat.
[pàgina 73, edició Albert Hauf, Edicions 62 i “la Caixa”]

Un dels escriptors amb qui no s’ha pogut evitar quasi mai la seua relació literària ha sigut Jaume Roig, per ser un dels exponents d’un tema molt tractat a l’època i justament en les antípodes d’allò que pretenia Sor Isabel, que és la misogínia. Jaume Roig va nàixer a València, a principis del segle xv, i, a més d’escriptor fou metge. Entre les seues pacients, cal anomenar a la reina Maria de Castella, com ja hem dit esposa d’Alfons el Magànim. La seua vinculació amb aquest convent va ser també molt estreta, dels sis fills que tingué amb Isabel Pellicer, les dues filles més menudes foren monges, i l’última d’elles, Violant, professà en aquest convent. Per això Roig i la seua muller foren benefactors del convent de la Trinitat.

Itinerari:

carrer Cordellats – carrer Drets – carrer Trench – Plaça Lope de Vega – Plaça del Miracle del Mocadoret – Passatge Giner – plaça la Reina – carrer Sant Vicent Ferrer – carrer Avellanes – carrer Cabillers – Plaça de l’Almoina – Plaça de la Verge – carrer Cavallers –carrer Mare – Portal de Valldigna– Carrer Ángel Custodia – Carrer Covarrubias – Carrer Serrans – Plaça Furs – carrer Conde de Trénor– Pont Trinitat– carrer Sant Pius – Convent de la Trinitat.

Notas sacadas de un dossier entregado a los alumnos que hicieron este recorrido.