El Colegio quiere la paz, quiere educar para la paz. Y cree que el día de la paz es una buena ocasión para ello. Por eso empieza una semana antes preparando carteles y pegándolos por todo el colegio: busca la paz, trabaja por ella. La tienes a tu alcance. No es algo que te sobrepase. Comienza por pequeños gestos. Pacifica tu alma, tu vida, tus conversaciones, tus discusiones...

El viernes 29 el colegio detuvo un momento su marcha para tener un momento de reflexión importante.

• A las 11 todos los alumnos y profesores y padres que se quisieron sumar a nosotros se reunieron en el patio.
• D. Francisco Vila, Director Académico del Centro dirigió unas palabras explicando el sentido de este día.
• Luego un alumno del 2º ciclo de Primaria leyó un poema alusivo a la paz.
• Y un alumno de secundaria proclamó un pasaje del evangelio.
• Juntos rezaron el Padre nuestro.
• Para terminar, alumnos de diferentes cursos leyeron un manifiesto por la paz
• Terminado este importante momento en la vida del colegio, los alumnos subieron a sus clases para seguir con su horario normal.

Manifiesto por la paz

Los alumnos, profesores y padres de alumnos del Colegio San Antonio de Padua de Carcaixent queremos hacer público nuestro compromiso por la paz en esta celebración del Día escolar de la no-violencia y la paz, denunciando la situación de desprotección en que viven millones de personas en todo el mundo.

Yoy día existen cerca de 30 conflictos "enquistados", es decir, conflictos de larga duración, cuya resolución es compleja y difícil. En ellos la población civil, especialmente las mujeres y niños se llevan la peor parte.

La escalada de violencia en los conflictos produce frecuentemente que infraestructuras civiles, tales como hospitales, clínicas y escuelas, se conviertan en objetivos, privando a la población de acceso a servicios básicos y fundamentales.

Las familias son divididas y separadas. Los niños se encuentran en situación vulnerable, bajo amenaza de ser raptados y obligados a convertirse en soldados, mientras las niñas frecuentemente son secuestradas y forzadas.

En muchos casos, sobretodo en situaciones de violencia política donde se mezclan componentes étnicas o religiosas, la población civil no es solamente víctima fortuita de los conflictos, sino objetivo a batir.

Pedimos a los gobiernos de esos países y a la comunidad internacional que se responsabilcen de garantizar la seguridad de la población civil que se encuentra en esta situación vulnerable.

Y un día como hoy queremos recordar con emoción a las víctimas del terremoto de Haití, sin olvidarnos de los millares de heridos, huérfanos que ha dejado este desastre natural. Recordamos también a los voluntarios que les están ayudando.

Así nos contaba Fray Víctor, uno de los 16 frailes franciscanos que viven en la capital de Haití, cómo vivieron la catástrofe:

El día del terremoto fue como si estallase una bomba. Hemos dado primeros auxilios a mucha gente. He visto escenas terribles. He visto morir a la gente mientras le prestábamos las primeras curas. Ha sido espantoso. Ahora hay muchos cadáveres por las calles. Las universidades y las escuelas, con niños y jóvenes en el interior , se han derrumbado, aplastando y matando a todos: nadie ha tenido tiempo de escapar.

Estamos convencidos de que es posible construir un mundo mejor y más justo desde el diálogo, el respeto, la PAZ, y nosotros nos comprometemos a trabajar en nuestro vivir de cada día. Ya lo sabes: la paz está a tu alcance, en tus manos.

Publicació de la narració d’Óscar Estrada, alumne el curs passat de 2n de Batxillerat.

El passat dijous 28 de gener de 2010 es van presentar a la Biblioteca Municipal de Carcaixent els premis literaris Ciutat de Carcaixent 2009. Aquestes obres estan editades per l’editorial Bromera dins de la seua col·lecció «Lletra nova». Enguany presenten la novetat de contenir una obra, l’autor de la qual és Óscar Estrada, qui estava cursant l’any passat 2n de batxillerat al nostre centre. Realitats fictícies és el text que quedà segon dins de la categoria de narració curta i, a més, no sols captiva el jurat del premis sinó també l’editor, perquè ha estat aquest títol l’escollit per anomenar el volum on es recollixen tots els guardonats del 2009.

Després de l’actuació del poegrafista Josep Enric Grau, s’inicià el nostre amic i exalumne amb una de les obligacions de tot escriptor: signar exemplars de la seua obra. El primer llibre que firmà, de la gran quantitat que eixa nit signà, ja es troba als prestatges de la nostra biblioteca.

Esperem podem gaudir molt prompte d’aquesta i d’altres narracions d’Óscar. Endavant.

REALITATS FICTÍCIES

La cima de la muntanya Fuji s'arribava a divisar amb solemnitat des de la llar del famós matemàtic japonés Kaashi Bomisa.  Era un dia especial en la regió japonesa de Fuji en què els cirerers començaven a florir entre tan harmonioses terres anunciant la nova estació. Les famílies eixien de les seues cases per a gaudir del bell paisatge que els regalava la primavera. Per a Kaashi, un jove taciturn i resignat a les seues belles teories fractals, era un dia especialment jovial: era l'únic  dia de la setmana que gaudiria de la presència de la seua núvia. La seua núvia era una jove i ocupada astrònoma que viatjava de cúpula en cúpula per a realitzar les observacions pertinents per a la seua tesi doctoral, això sense comptar els ingents actes a què havia d'assistir per a promocionar l'any internacional de l'Astronomia: 2109.

Kaashi va sentir el so infreqüent i inconfusible d'un camió de càrrega acostant-se a sa casa. “Qui podrà ser?“, pensava. De sobte, va veure la seua núvia ordenant a quatre operaris que descarregaren una caixa en el saló de sa casa.

-Què és tot açò? A què ve tant d'enrenou, carinyet?-mussitava atònit Kaashi.

-És un regal meu, perquè el disfrutes mentres jo no estiga. Obri'l,per favor – li va demanar amb ulls ixents la seua núvia Adhara.

Kaashi va observar la caixa de fusta atentament intentant desxifrar el contingut del seu interior. Finalment es va resoldre a obrir-la, i… Sorpresa! Allí estava el nou androide que Robocop Indústries havia fabricat : C3PO.

C3PO compartia nom amb el mític i ancestral robot de Star Wars, però era l'única cosa que compartien. L'androide era d'aspecte molt atlètic, amb un rostre inexpressiu, però rellevant, capaç de mostrar la diligència amb què l'androide havia sigut programat. Kaashi es va disposar a pressionar el botó citrí i circular del dors metàl·lic recobert de melanina que va fer aparéixer una llum blavosa en els ulls del robot.

-El meu nom és C3PO. Sóc un androide de Robocop Indústries a la seua plena disposició. Estic dissenyat pels millors robomatemàtics i els meus circuits estan programats  segons  les lleis de la no-insurrecció.

Robert va guardar el document i va apagar el seu computador. Les parpelles li pesaven i necessitava prendre l'aire.  Ja feia temps que les seues novel·les de ciència-ficció no es venien massa… Per alguna raó les seues novel·les de ciència-ficció espacial havien deixat d'intrigar als seus lectors: ”El viatge cap a l'estrela maligna”o ”Ubik i Rubik en un cub”, van collir grans èxits en el panorama internacional arribant a ser considerats best-sellers, però en estos moments només es podien localitzar puntualment en alguna llibreria especialitzada en fantasia. Per això, es va decidir per fi a escriure una ciència-ficció més pròxima, on els lectors pogueren identificar-se amb un personatge. Amb “La rebel·lió dels robots” s'esperava la volta a l'Olimp de Robert Pedreguer, especialment entre els lectors japonesos, els més fidels i apassionats a la seua literatura.

Robert va eixir del seu minúscul apartament en el barri de Campanar per a dirigir-se al seu tradicional passeig vespertí  pel Jardí Botànic.

Feia un dia primaveral a València en el que la calor donava peu a l'exasperació: embossos, insults de vianants enfadats a conductors impacients,…Però en el parc es respirava un aire bastant  diferent: els xiquets jugaven amb el baló, colles prenent-se un gelat a l'ombra d'un arbre, adolescents que descobrien l'amor,…

Va prendre seient en un banc just al costat del llac. Quan va satisfer la seua frugalitat amb un paquet de pipes, va mamprendre la seua set literària amb unes línies de la seua novel·la:

Adhara va partir de nou, esta vegada amb destinació a les Canàries, al fastuós telescopi de Gran Canària , el bressol de l'astronomia postmoderna. Kaashi, molt afectat, va acompañar a Adhara fins al teleaeroport, com de costum:

-Vinga, home. No et poses melancòlic. Saps que és l'última setmana que viatge. La setmana que ve tornaré per a quedar-me i podrem disfrutar més temps junts. – va dir tractant de tranquil·litzar a Kaashi. Va mirar el seu rellotge – Ui, qué tard se’ns ha fet! He d'anar-me’n ja!

- Està bé, quan tornes vindré a per tu al teleaeroport. Va, que no arribaràs a temps! Afanya’t!

 Kaashi, així, doncs, compartiria per primera vegada vida amb un robot, una pràctica que encara que al Japó era prou comú, li causava tedi que la seua tranquil·litat es vera afectada. Certament, Kaashi se sentia afortunat: tenia una vida personal feliç i una vida laboral immillorable. Les seues noves teories havien resolt bona part de les vicissituds de l'era postmoderna. La seua tesi titulada “Un fractal sobre fractals” va tindre un gran impacte entre la comunitat científica, però no sols per les troballes, sinó per la seua essència irònica i innovadora. El grau de dificultat va arribar a tal nivell que va tindre que reelaborar el seu treball intercalant una xicoteta introducció:

“La geometria fractal canviarà a fons la seua visió de les coses. Continuar llegint és perillós. S'arrisca a perdre definitivament la imatge inofensiva que té de núvols, boscos, galàxies, fulles, plomes, flors, roques, muntanyes, tapissos i moltes altres coses. Mai tornarà a recuperar les interpretacions de tots estos objectes que fins ara li eren familiars. L'essència és que les estructures naturals que aparenten tindre una complexitat extraordinària, posseïxen una mateixa regularitat geomètrica: si s'analitzen estructures a distintes escales es troben una vegada i una altra els mateixos elements bàsics. A més, hi ha una qualitat que bàsicament tots els fractals posseïxen: la bellesa. La qüestió a resoldre ara és: Què fa bella a una obra literària?”

A Kaashi sempre se li havien fet eterns, els acomiadaments, però amb el temps va saber portar-los amb maduresa. Inclús s'estava acostumant a la vida solitària i esquiva que li deparaven les matemàtiques; no obstant això, C3PO havia aparegut en la seua vida perquè Adhara sempre havia manifestat que li feia falta a algú en la seua absència prolongada, encara que òbviament es va esforçar perquè eixe algú no fóra una japonesa, sinó un robot. I allí estava, davant dels seus nassos, de nou, l'androide,…

Va estrényer, una altra vegada, el botó citrí. Amb lentitud, les parpelles artificials es van alçar i Kaashi va veure els ulls del robot (que en realitat eren unes diminutes càmeres) que li miraven sense vida. Va esperar uns instants abans que els ulls ajustaren la seua lluminositat:

- Hola… Sóc Kaashi, el teu amo

- Hola. Sóc C3PO. Bon dia , senyor. Encantat de servir-lo.

Kaashi sabia que donar-li una identitat al robot seria un bon començament; i donar-los un nom era una acció que els androides sempre apreciaven:

- C3PO? El mateix nom que aquell tarambana de Star Wars? És un nom massa lleig per a tu…Et diré… A veure que pense…Ja està! Et posaré el meu nom llegit al revés…Això queda quelcom així com Isaac Asimov.

- Isaac Asimov – va repetir lacònicament l'androide, mentres els seus circuits gravaven el seu nou nom.

- Tinc el pressentiment que ens les arreglarem bé esta setmana, serem com carn i ungla veritat, Asimov? - va ironitzar loquaçment Kaashi.

La veritat és que ambdós van congeniar molt bé. Asimov era un androide exemplar: no estorbava per a res a Kaashi quan es concentrava en els seus pensaments matemàtics, cuinava menjars exquisits i jugava a les cartes amb Kaashi fins a altes hores de la matinada. Fins i tot el mateix Kaashi arribava a ser més pueril que Asimov.  Per a Kaashi va ser una setmana diferent i el seté dia va arribar quasi sense adonar-se: era el dia que tornava a Adhara.

Robert va alçar la mirada per a descansar un poc la vista. Ja estava posant-se el sol i costava un poc enfocar bé la vista. Així que va decidir apagar el seu portàtil i tornar a la seua llar.

Robert era un home casat. Havia contret recentment matrimoni amb Nàdia, encara que es coneixien des de la pubertat. Molt havia plogut des d'aquells anys: tot aquell amor desenfrenat, tot aquell amor deslligat es va contindre en un sentiment profund i control·lat, que en temps de crisis emocionals com les que en aquell moment patien, s'espantava fins a les més abismals profunditats.

Nàdia es va criar en un xicotet poble pesquer de Lanzarote, on el temps passava en una altra mesura a la societat moderna. Es respirava pau i tranquil·litat entre aquelles casetes blanques, endèmiques de la zona, no obstant això, uns quilòmetres mar baix hi havia una zona molt sol·licitada pels surfistes a la cerca d'onades trepidants. Just en eixa cala es van conéixer Nàdia i Júlia quan a penes eren unes xiquetes. Encara recordava el dia en què ambdós van topetar per casualitat mentres Nadia arreplegava de l'arena unes quantes petxines per a fer-se un collar i involuntàriament va enderrocar un preciós castell d'arena fet per una altra xiqueta anomenada Júlia:

- Ah! Perdona'm! – va exclamar posant-se les mans en la boca-. No l'havia vist!

Quan va veure que Julia no podia contindre més les llàgrimes i va esclatar a plorar, Nàdia va intentar animar-la, encara que li resultava prou difícil… La veritat és que era un castell preciós.

- Ho sent, jo visc uns quilòmetres mar dalt, en el poble de les cases blanques. Tal vegada t'agradaria vindre amb mi i els meus pares i menjar-nos un enorme gelat de xocolate. - va preguntar Nàdia quan va veure que Julia començava a tranquil·litzar-se.

Més tard, Nàdia va saber que Júlia era una turista de València que solia estiuejar a Lanzarote. I des de llavors  van establir forts llaços d'amistat. Anys més tard, Nàdia també va visitar la llar de la seua amiga a València per Falles i allí és on va conéixer a Robert ,que era faller de la falla Campanar. Júlia es va enamorar de Lanzarote i els seus paratges volcànics, així que va decidir estudiar geologia a la universitat de la Laguna. Al remat, una canària es va establir a València i una valenciana en les Canàries.

Sovint solien cridar-se i escriure's e-mails, però ja feia temps que no es veien. Així que Nàdia, en la seua primera setmana de vacances va decidir agafar un vol cap a Gran Canària i visitar la seua benvolguda amiga, i de pas, deixar passar el temps perquè cicatritzaren les ferides que ella i Robert s'havien fet a causa del mal d'amors provocat per amors massa ferris. Ja se sap, sovint l'amor es ferix a sí mateix.
Eixe mateix dia Nadia tornava del seu parèntesi equatorial en un vol xàrter amb destinació a l'aeroport de Manises.

Robert va conduir el seu tot terreny fins a l'aeroport i va agafar el portàtil per a amenitzar l'espera amb unes línies de la seua novel·la:

Allí estava Kaashi, assentat en un de les butaques redones amb forma de bambolla de la sala d'espera del teleaeroport, esperant que la càpsula que circulava pel “forat de cuc” Gran Canaria-Fuji arribara al seu destí. Mentrestant, en una rudimentària llibreta de paper continuava teoritzant les seues noves teories fractals de la bellesa… El temps passava i la càpsula seguia sense arribar… Tal vegada hi haguera hagut algun problema en la conformació del “forat de cuc”. Des del segle passat, les teories físiques quàntiques van proposar ponts adimensionals anomenats “forats de cuc” que connectaven zones de l'espai llunyanes amb un simple buit. Els físics del segle XXII van aconseguir desenrotllar experimentalment i els enginyers els van aplicar a la vida diària creant un mitjà de transport innovador i instantani, amb rutes que podien fer-se i desfer-se segons l'origen i el destí dels vols capsulars. Els aeroports i els avions van acabar per desaparéixer, ara existien els telearoports i les càpsules.

Per fi, una robot radiofonista va anunciar:

-  La càpsula 123 amb origen Gran Canària està a punt de travessar el forat de cuc d'eixida número 3.

“Ja era hora” , pensava Kaashi. Però, de sobte, quelcom molt estrany va succeir en l'eixida del forat de cuc número 3. Es podia divisar una tènue llum en el seu interior. Pareixia que s'aproximava una bola de foc cremant des del seu interior. La llum cegava cada vegada més a mesura que s'aproximava i de sobte va aparéixer la càpsula cremant. Es va estavellar en el seu aterratge forçat.

Robert començava a desesperar en la seua espera. La novel·la l'entretenia, però l'avió ja acumulava un retard d'una hora, i la companyia aèria no  volia informar els motius del retard.
Al cap i a la fi, una dona va anunciar per megafonia:

- El vol 123 amb origen Gran Canària aterrarà en breus instants per la pista d'aterratge número 3.

Robert se sentia molt més alleujat. Tenia ganes de veure Nàdia i lamentava els seus últims distanciaments. Anhelava per dir-li que sentia molt el seu distanciament i que la volia molt. No obstant això, mentre aterrava l'avió pareixia que un motor va deixar de revolejar i l'avió va perdre el sustent que li feia volar amb harmonia. L'avió va xocar violentament amb el sòl i una fuga d’hidrazina va acabar botant en flames a l'avió.

Robert mirava atònit l'escena. No tenia paraules per a descriure el que els seus ulls estaven veient. Tot allò era un misteri incognoscible. La seua pròpia obra duta a la realitat… Kaashi i les seues teories fractals… Realment l'univers era fractal? Potser ell formava part d'un relat fractal? Preferia pensar en això… Volia fugir de l'aparent realitat…Volia saber…Volia conéixer…

L'escriptor escrit es va preguntar si estava sent escrit per un altre escriptor…