18749

Portada > Del Colegio > Curso 2007-08

Crònica d’un itinerari turisticoliterari per la Manxa

Els alumnes de 1r de batxillerat, acompanyats per les seues tutores, Àngels Lletí i Alícia Gonzàlez, a més del Paco Vila, professor de castellà, estigueren aquestos darrers dies (27 i 28 de maig) a les terres de don Quijote per anar a Almagro per veure una obra de teatre al seu Corral de Comèdies. Com estem veient, és un viatge molt literari, encara que no sols, ja que moltes altres coses ens eixiren al camí, desfilada de pijames inclosa. Però anem a pams.

Eixírem de Carcaixent a les huit i escaig del dimarts 27 per anar de cap a Argamasilla de Alba. Allí hi ha diversos edificis històrics dignes de visitar com són l’església parroquial de San Juan Bautista –amb el quadre de l’exvot de D. Rodrigo de Pacheco–, la rebotica dels «Académicos», dos pòsits, la casa del batxiller Sansón Carrasco... Tot açò si fem cas a les publicacions promocionals de la vil·la, perquè tot estava tancat quan aplegàrem, i això que era poc menys de migdia. Gràcies que estava oberta la Casa Medrano, on es troba eixe «tenebroso encierro, angustiado cofre de cal y canto» en el qual –i continuant amb la citació de Juan Eugenio Hartzenbusch, l’autor romàntic de Los amantes de Teruel– «la fecunda mente de Cervantes concibió la idea vastísima, triste alguna, regocijada casi siempre de su Don Quijote».

Delante de la rebotica de los académicos de Armamasilla

Una vegada visitàrem la cova-presó on estigué, diuen, Cervantes d’eixe «lugar de la Mancha de cuyo nombre» no va voler enrecordar-se’n, anàrem a les Llacunes de Ruidera per visitar una altra cova, la de Montesinos, junt amb El Toboso, l’indret més citat en tota la novel·la, no sols pels capítols on es descriuen les fantàstiques visions que tingué en ella Quixot, sinó per la quantitat de vegades que el gentilhome torna sobre aquest episodi. Però, com anava fent-se hora de dinar, a l’encreuament per anar a Ossa de Montiel, paràrem a menjar. Oblidarem citar el nom del restaurant on estiguérem, perquè alguns oblidaren l’entrepà, i no perquè no es menjara bé, sinó... Menys mal que coneguem altres manxecs i «eixe caràcter» no és propi d’ells –o de tots ells.

Deixant de banda aquest episodi, ens centrarem en un altre molt més interessant. Una vegada trobada la famosa cova del gran Montesinos, ens equipàrem amb cascos i llanternes per realitzar i viure el mateix que veié el company de Sanxo. Fou un moment divertit amb algunes visions, tant a l’interior com a l’exterior de la cova, sorprenents.

Després del recorregut per la gruta, i per tal d’acabar la visita a les llacunes més literàries, ens férem la tradicional foto de grup a la llacuna Tomilla i visitàrem la cascada del Hundimiento, que es desploma des de dalt d’un penya-segat, l’únic salt d’aigua–ens digueren– que a hores d’ara es podia contemplar en tota Ruidera.

Una horeta més tard, Almagro. Ens esperava l’Hospederia. En aquest antic convent de l’Assumpció de Calatrava, de frares dominicans, sopàrem i, abans de dormir, pegàrem una volteta per Almagro la nuit. Dimarts i bon dia, poc d’ambient hi havia, però el creàrem. Pitjor fou, per alguns, la tornada. Plaça Major, església de San Bartolomé, església de la Mare de Déu, Magatzem dels Fúcars, Plaça Major, església de San Bartolomé, església de la Mare de Déu, Convent de l’Encarnació, Magatzem dels Fúcars, Plaça Major, església de... Els guies un poc desorientats anaven, fins i tot, necessitàrem l’orientació municipal –dels municipals–, encara que algunes llengües viperines sospitaven d’una estratègia de professors veterans: cansar els alumnes abans de dormir i així... Però, en aquest cas, no fou així. Allò del cansament, és clar.

En la cazuela

Passada la nit, era el moment de visitar el Corral de Comèdies. Allí assistírem a la representació de La discreta enamorada de Lope de Vega. No estigué gens malament la funció, eixa és la veritat. Si hem de destacar algú: Belisa, la mare, i Hernando, el graciós de tota comèdia barroca, estigueren molt bé. Però també nosaltres, els espectadors –llevat d’algú que intentà provocar la gent del pati tirant-los cosetes des de la «cazuela» o aposentos de les dones, que és on ens trobàvem nosaltres. El bon comportament, no sols de la gent del san Antoni, sinó de tots els present, meresqué l’agraïment dels actors en el seu comiat.

Una visita ràpida al Parador Nacional –es tracta d’un antic convent franciscà, de Santa Catalina li deien–, i viatge de tornada. Eren les 20.30 hores del dimecres 28 de maig quan feien parada a la porta del col·le. I el dia següent a classe, viatge passat encara que no oblidat.

D. Paco Vila, cronista oficial del viatje

Hay unas m-fotos más y unas g-fotos