Llarg ha sigut el camí que hem recorregut junts durant tot aquest temps. Però creiem que l’experiència ha valgut la pena, no us pareix? Haveu après moltes coses, o almenys així ho hem pretès. Ara toca acomiadar-se. Vosaltres ja ho teniu tot disposat per a la vostra marxa. Prompte admirareu l’esplendor de Roma, la capital del món. Però no ens agradaria que se n’anàreu sense obsequiar-vos amb unes paraules. Escolteu, escolteu la nostra història i guardeu-la per a sempre, de segur que si la feu vostra, algun dia us tornarà a la memòria:

Puix senyor, temps era temps, ja fa molts, molts anys, a una terra molt llunyana que hi havia un poble, i els seus habitants vivien en una harmonia perfecta: tot i les seues diferències, havien aconseguit, sense cap tipus de premeditació ni de direcció, conviure dins d’una societat on cadascú desenvolupava el seu paper, però on tots els papers tenien el mateix protagonisme: estaven convençuts que eixa diversitat tenia com objecte la complementació.

Així, n’hi havia uns que havien aconseguit una destresa especial per a confeccionar un paper tan suau i de tanta qualitat que, ben bé podria passar per les vitel·les emprades als palaus imperials.

Junt a aquests, hi havia els qui tenien la virtut de materialitzar les idees i els somnis a través del llenguatge, però la seua satisfacció no era plena si les paraules que ells formaven, no es traçaven sobre aquell tipus de paper tan especial que creaven els seus conveïns.

A més, resulta que hi havia a la nostra ciutat un tercer grup d’habitants, per als quals res no era tan preat com poder llegir unes paraules tan sublimes, i més si estaven escrites sobre aquest paper de qualitat excepcional.

Tot funcionava a les mil meravelles en aquesta curiosa ciutat: uns feien paper, altres l’omplien de paraules, i uns altres llegien i llegien; però tots tres grups estaven igualment satisfets, delectant-se en com el seu treball era apreciat pels uns i pels altres.

I així havien viscut per llargs anys, però una nit, fosca com la gola d’un llop, quan tots els habitants descansaven a les seues cases, arribà a la porta de la ciutat un estrany personatge: era el Dubte, però com per allí ningú no el coneixia, el deixaren entrar i instal·lar-se a la ciutat.

Passada una estona, un altre repic a la porta sobresaltà als guardians, “¿qui va?”, preguntaren de nou. Esta vegada era el Prejudici, i com que tampoc n’havien sentit parlar, també el deixaren passar.

La nit va ser mogudeta (ningú no se’n recorda en aquell poble d’una densitat de tràfec nocturn de tal magnitud), doncs, seguint els passos del Dubte i del Prejudici arribaren el Malpensament, la Desconfiança, el Destrellat i un nombrós grup de personatges semblants, i tots pugueren entrar-hi, perquè no és gens honrós deixar al carrer per la nit a ningú, ni que foren desconeguts.

El dia següent va amanéixer trist. Semblava com si el sol no vulguera assomar-se, i els homes i les dones del poble estaven cansats; una estranya malencòmia havia arrelat dins dels seus cors. Els més menuts no volien jugar, les dones no parlaven (cosa rara), fins i tot la taverna del poble semblava buida; sols el silenci omplia tots els llocs. Cadascú seguí treballant on sempre: els fabricants continuaren fent paper als seus tallers, els escriptors relatant històries i els lectors impregnant-se d’idees.

Però no tardà molt de temps fins que el Dubte, aquell estrany viatger que una nit va arribar embolcallat amb la foscor, començà a fer de les seues: els paperers s’avorriren del seu treball i pensaren que ells eren els més perjudicats dins d’aquesta societat: prompte, la Desconfiança va assolar aquell taller i la producció del paper va anar disminuint fins que un dia ningú no en va fer més.

Els grans creadors de somnis també varen veure’s seduïts pel Prejudici, pel Dubte, pel Destrellat i per la Desconfiança: les idees ja no eren originals, ni emocionants, ni tampoc transmetien cap tipus de sentiment. Prompte s’esdevingué una absència de somnis i cada dia costava més escriure’ls; a més, cada vegada resultava més difícil trobar paper per a plasmar-los i prompte la Desesperança va fer que s’oblidaren de les seues plomes. Ja ningú escrivia històries perquè no les hi havia i, en tot cas, ¿per què havien de donar-les a conéixer?.

Aquells que llegien, una vegada acabaren de delectar-se amb els llibres que es restaven per llegir començaren a avorrir-se; res els pareixia interessant. Deixaren de creure en els comptadors d’històries, fins que un dia arribaren a oblidar-se també dels llibres i pensaren que el seu temps era massa preciós com per a perdre’l de manera tan absurda.

Havia passat molt de temps des que ocorriren aquests fets. Ja ningú no anava a la taverna, els xiquets no omplien de crits i rialles els carrers, les dones no feien cercles al mercat, el sol continuava sense escalfar, i sols els més vells recordaven aquesta història, encara que ningú no sabia de cosa certa què havia passat realment.

Un bon dia, arribà al poble una estranya dona. Venia cavalcant des de terres molt llunyanes, i pareixia cansada. Era el primer poble que trobava des de feia molt de temps. Necessitava un bon bany, un poc de sopar, una bona dormida i el dia següent continuaria el seu camí: tenia que arribar a casa encara que no sabia on estava. La seua àvia abans de morir, li demanà que tornara. Ella sols sabia que quan aplegara algú li faria memòria i ella ho recordaria tot. Sols esperava que aquella vella àvia tinguera raò.

En la taverna del poble no vivia la amabilitat, de això estava segura, però no havia de ser ella jutjara als qui li havien donat llit i sopar. “Quin poble més estrany” pensà. “No hi hà gent, no hi ha xiquets.” Tot el local estava buit, tan sols en un racó fosc d’aquella vella hostatgeria hi havia un home, ajupit més que assegut. La curiositat va empényar la bella visitant a apropar-se-li. Tenia que esbrinar quin estrany encanteri havia envoltat aquella ciutat en un tel de tristor.

En acostar-se-li, aquell home no va tardar molt en oblidar els prejudicis. De sobte, el dubte l’abandonà i, quan menys se n’adonà estava relatant-li a aquella estranya una història que quasi havia oblidat. No era possible, després de tants anys...

Quan el vell alçà la mirada i topà amb aquells ulls d’un verd clar com l’Esperança ho comprengué tot: BENVINGUDA A CASA HARMONIA, SEMPRE T’HE ESTAT ESPERANT.

Harmonia no tardà molt de temps en aconseguir esborrar els mals somnis. Prompte desterrà el Dubte i la Desconfiança i de nou el sol calfà els carrers d’aquella vella ciutat. I una altra vegada els pobletans tornaren a aquell vell costum de veure les diferències com una manera de complementar-se entre ells.

El conte contat ja està acabat, però abans d’apaludir penseu que en la harmonia i en el respecte estarà la clau del vostre èxit. No obstant això, no creieu que la vida és un conte, i que no sempre els contes poden acabar tan be, així que estigau sempre a l’aguait perque el dubte, la desconfiança, el malpensament solen aprofitar qualsevol descuit per introduir-se en les nostres vides. De nosaltres depén que els obrim la porta o que sapigam dir-los que no.

QUE TINGUEU MOLTA SORT.