Portada > Del Colegio > Curso 2002-03
El 4 de octubre, el colegio celebró con gran entusiasmo la fiesta de San Francisco. Dada la diferencia de edades de nuestros alumnos se les dividió en grupos para poder presentarles actividades acordes con sus edades. Durante toda la semana se comenzaron las clases de la mañana rezando una oración según el espíritu de Francisco. Luego el profesor leía unas notas en las que nos informaba de pequeños trazos de la biografía del Santo. Y ya en el día de la fiesta se llevaron a cabo las siguientes actividades:
PRIMARIA
Los
alumnos de primaria comenzaron por pintar letras para confeccionar un
letrero con la oración por la paz de San Francisco que luego fue puesta
en el patio para que todos pudieran leerla, o mejor, rezarla.
Se les organizó un juego en el que fueron aportando piezas de un gran rompecabezas que formaban la imagen del Cristo de San Damián. Una vez reunidas todas la piezas fue pegado en la pared del patio. La imagen resulta de gran belleza. Lástima que sólo sea para un juego.
Por la tarde, a las 4 tuvieron una oración en la capilla del colegio.
SECUNDARIA
Por la mañana, a las 10, en la iglesia de san Francisco, junto con los alumnos de bachiller, eucaristía en el comienzo del curso escolar. Hubo un montaje con diapositivas y música. Una alumna, D. Francisco Vila (ver el texto de su intervención más abajo) y el Hno Fernando Hueso nos explicaron cómo vivieron la experiencia de Asís.
Por
la tarde, en dos turnos pudieron ver unos vídeos sobre Asís y atendieron
a la explicación por parte de los alumnos de 2º de bachiller de la experiencia
vivida en Asís. El otro turno, mientras, visitaba la exposición montada
por los alumnos de primaria y por los alumnos de 2º de bachiller.
BACHILLERATO
Por la mañana acudieron a la eucaristía con los alumnos de Secundaria. Luego montaron una exposición con las fotos de su reciente viaje a Asís. Por la tarde los alumnos de 2º explicaron su experiencia y las fotos a los alumnos de Secundaria.
Experiència d'Assís
Quan s'estava preparant aquest dia de Sant Francesc, semblava una bona idea. Un alumne i dos professors, un religiós i l'altre seglar, parlarien de l'experiència d'Assís. Però, com sempre, si et toca a tu "donar la cara" pots canviar un poc d'opinió, però, a força de ser sincers, em sentí molt afalagat quan vaig ser jo l'elegit entre els seglars, perquè no influiria gens ser l'únic professor seglar que va anar, no?
En primer lloc, dir que, a l'igual que algun germà coetani de Francesc, no tinc la gràcia de predicar ni facilitat de paraula així és que... Tan sols espere no acabar buscant peixos als qui predicar, com Sant Antoni de Pàdua, durant aquestos cinc minuts... una sensació que ja tinc a les classes.
|
|
Una alta observació. No sé si el text serà massa adequat per aquest lloc, encara que sí que espere aconseguir un discurs cohesionat i coherent, en la mesura que es puga -de totes formes ara us toca a vosaltres jutjar-ho- ja que allò que vull expressar són sensacions i pensaments relacionats amb un viatge que va concloure a Assís però que va començar prou abans. Un viatge que en un origen era tan sols una idea, una utopia si voleu, i si ho pensem bé, sense caure en la irreverència, amb moltes coincidències amb la vida de Francesc. Vegem si no és així.
Molt il·lusionats exposàrem aquest projecte. "De la qual cosa, homes i xiquets començaren a riure's dient:
-¡Clar, aquestos fan tanta penitència, que es tornen babaus i fora de si!"
Diu a "Les Floretes", però de nosaltres no tenien una opinió massa diferent, i no tan sols al principi, sinó també quan ens n'anàvem en l'autobús:
-Heu preparat ja els hàbits?
-Entre oració i oració, penitència o via crucis?
-Alé, als exercicis espirituals!
Tot açò acompanyat de sonores carcallades.
Uns principis gens fàcils, com tampoc no foren els de Francesc.
"Francesc escollí en principi, per a pilar de la seua Orde, dotze seguidors que feren professió de la més estricta pobresa. [...] models de santedat foren també els dotze germans de Sant Francesc.
I per aquest estil foren tots ells: animetes privilegiades, singularment santes, com ha de vore's al llarg del que es diu en aquest llibre.", tornem a "Les Floretes".
No érem molt més nosaltres, tan sols una vintena més, això sí, privilegiats sens dubte. Com ells, haguérem de exercir de mendicants i nosaltres vam saber demanar a tots i per a tots, per al grup. Un grup format pels conductors, els professors, els alumnes i tres persones més -M.ª Dolores, Lucho i José Manuel- als qui no coneixíem la majoria, però que a les dues hores no hi havia cap diferència, tots érem integrants, per igual, dels d'Assís, els qui més tard seríem la "Penya del Pandorino", no sé ben bé per què.
Per fi arribàrem a la ciutat bressol de Francesc. Passejàrem pels carrers i carrerons en què ho féu el sant, visitàrem indrets on ell va estar, estiguérem a les places on ell estigué, com la del Comunale, on està el temple de... Minerva -gràcies Fernando-, allí on ens féiem els gelats. Sentírem l'esperit del sant en cada racó d'aquella bonica ciutat italiana. Allí visquérem situacions que també es produirien al segle XIII. De segur que més d'una vegada, a Francesc, quan estava a Assís i visitava Santa Clara, alguna que altra volva de neu li cauria, com a nosaltres quan van anar a visitar Sant Damià o el mateix diumenge de rams mentre baixàvem d'una basílica a una altra, mentre ací feia una calor de por. Per cert, "un dia Santa Clara va eixir del monestir i va a Santa Maria dels Àngels, acompanyada pels companys de Sant Francesc, els quals la van dur a vore el convent fins que fou l'hora de dinar amb el sant"t, i nosaltres visitàrem aquest indret, Basílica i Porciuncula incloses, acompanyats per Mateo i Giaccomo, dos germans de Francesc, abans de pujar a fer el mateix nosaltres també, no amb el sant, però ens sentà divinament l'àpat de migdia. Aquestos dos franciscans italians, a més, ens acolliren i ens obriren la seua casa per donar-nos de dinar, abans de trobar la que seria la nostra casa italiana durant una setmana.
I fou allí on més coneguérem Francesc. Ràpidament establírem les normes de convivència i ens constituírem en una comunitat on tots treballàvem per a tots, on res no era de ningú i tot passava per les nostres mans. Un lloc on havies d'aguantar-li el mal humor al teu company o a l'inrevés. Un espai on sempre trobaves algú amb qui parlar... No li passaria alguna cosa pareguda a Francesc? Conversar amb un grup a la porta del carrer o mentre li planxaven el monyo a algú, qui, evidentment, no era jo. On riure era la cosa més habitual, encara que no faltaren els plors. En un espai xicotet -segur que coneguem algú que té una casa amb més metres quadrats per a quatre persones-, allí vam conviure més de trenta, però amb el sentit etimològic: viure en companyia, en comunitat. No eixe lloc tancat, anguniós on sols resaríem, resaríem, resaríem... maitins...vespres... Res d'això, sinó més bé un lloc on parlàrem de Francesc, però no sols de paraula, sinó amb accions. Com n'és de difícil la senzillesa de vida i d'actitud amb l'actual societat individualista i competitiva. Alguna que altra cançó sí que va caure, però vam comptar amb Rosa d'Espanya, la bona, una clarissa madrilenya que acompanyà Lucca i Giaccomo quan ens visitaren una nit per a sopar.
Perquè les nits eren un dels millors moments del dia... el moment del descans. Especialment el dia de Las Cárceles, que el tinguérem ben merescut, el descans, en cara que la presó la pensàrem per a algú.
En resum, una autèntica experiència i, com les bones, no saps què de coses han passat fins que no et pares a pensar-ho, com hui, perquè allí van passar set dies sense televisió, i el que és més important, no se n'hauria adonat ningú, si no fóra perquè ens ho recorda algú el dia d'anar-nos-en, i això que era setmana europea en futbol!
En lloança de Deu i de Francesc. Amén.
Francesc J. Vila
Divendres, 4 d'octubre de 2002